En el tema del pacte polític, del qual tothom parla però que ningú se’l pren seriosament, es produeix el que en teoria de la comunicació es defineix com la pedra en l’aigua: llances una pedra en un llac i alhora provoca un seguit d’onades que es van ampliant fins a arribar a desfer-se.

Aquest tan discutit pacte respon a una exigència ciutadana molt clara, però una vegada més deixem de banda el fons per anar a la forma.

Desvirtuem progressivament el missatge amb el mateix ritme que les onades provocades a l’aigua es fan grans, però camí de la seva pròpia desaparició i no pas de l’arrelament. El pacte no existirà perquè els seus termes són inacceptables. Les eleccions les marquen els que governen i la Constitució, que té dret a convocar-les. Així es fa a tot arreu del món i ara nosaltres volem ser tan originals que trenquem –o almenys alguns ho intenten– el motllo. Unes eleccions amb data fixa són inversemblants en uns moments en què hi ha tants deures per fer i quan encara s’estan pagant els costos de les anteriors.

Per cert, que no qui més gasta té millors resultats i en política els diners –encara que importants– no ho són tot, malgrat que molts estiguin disposats a tot en la seva defensa. Econòmicament parlant, unes eleccions fora de context poden ser antinaturals si volem salvar la crisi. No es poden descartar els comicis, evidentment, però han de ser quan convingui i no quan vulguin uns quants. Repeteixo que la gent del carrer no els vol i anar contra aquesta voluntat és un tema que s’hauria de tenir molt en compte.

Ara és l’hora de saber encarar la renovació política i social des de la força d’allò que és comú per a tots, buscant potenciar i connectar l’economia amb la vida i l’entorn. El pacte és la capacitat de decidir sobre el futur no únicament personal, sino sobretot col.lectiu. Un pacte no és el que volen els uns, sinó el que volem tots. I això és el que no es fa.