De l’històric editorial publicat a tots els diaris de Catalunya el dia 26 de novembre, em quedo amb aquesta frase: “No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig”.
Ha estat inevitable que els meus pensaments la relacionessin amb la situació que s’està vivint al Consell General, alhora cambra alta i baixa de la nostra recent democràcia constitucional. Les actuacions del senyor Nomen, conseller, cap de la llista nacional de la plataforma ApC, han estat i continuen sent de bloqueig i crispació. Em temo que si els seus coreligionaris no fan alguna cosa aviat, ho continuarà fent durant força temps, ja que em sembla una boca difícil d’acontentar, malgrat els diferents menús que se li puguin proposar: a tot li trobarà manca de sal, tot el que se li proposi li semblarà insípid, com fins ara.
LA FORÇA paralitzant emprada exercint el seu lideratge de tres vots; la seva aparició a la política andorrana, d’una certa similitud amb el Cucut Reial, que practica la reproducció parasitària als nius dels còrvids, però que, a diferència del la cria del cucut a seques, en comptes de bandejar els ous del niu de l’hoste, condemna a morir les seves cries de fam, com fa amb els seus companys polítics, robant-los tot el protagonisme; el seu soroll als mitjans d’informació, soroll blanc, sense sentit en la majoria dels casos però generador d’inquietud i desconfiança en el funcionament del nostre país, dins i fora de les nostres fronteres; la seva poca empatia, que impedeix a qui li manca poder experimentar l’altruisme i la comunicació amb els altres, eines fonamentals per decidir en nom dels altres; en definitiva, i per no estendrem, la poca manca de seny que demostra a l’arena política abocant-nos a un bloqueig estèril intentant impedir el canvi de rumb en aigües remogudes que Andorra necessita immediatament, només ell sabrà perquè.
Per això la relació que he fet entre el dilema real de Catalunya i el seu Estatut i el dilema real d’Andorra i la seva situació parlamentària. En el primer dels casos, si l’Estatut és retallat per un Constitucional poc legitimat en aquests moments, les conseqüències polítiques seran considerables. En el segon cas, el nostre, si la manca d’estabilitat parlamentària continua, el país se’n va en orris.
Prou que se l’ha amoixat al senyor Nomen. ¡Prou li agrada! Però hi ha un temps per afalagar i un temps per actuar, per decidir, per apostar. El poble va votar un Consell, aquest, amb una majoria relativa per a l’Alternativa. És just i necessari per higiene democràtica que governi i pugui governar sense que es discuteixi la seva legitimitat. Cal deixar-li pas. És el correcte. Si s’equivoquen, batzegada. I no es podran equivocar si primer no els amolleu…
PER TANT, si el que es vol és l’avanç d’Andorra cap a la prosperitat de tothom, cal el pacte. Si es mareja la perdiu gaire més temps, es pensarà que el que realment es vol, malgrat les floritures polítiques, és el seu retrocés. Cap al país del cacics, dels capgrossos, dels explotadors. També de l’editorial esmentat n’extrec el pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Estic convençut que l’Alternativa d’això en farà una divisa. Ara bé, potser el senyor Nomen la voldria escrita al nostre escut, com a garantia, en comptes del Virtus Unita Fortior que hi ha ara, que, pel moment, tant li costa entendre.
