El turisme rural és una modalitat que està funcionat de manera òptima a Catalunya, on cada cop té més demanda d’aquells que busquen una altra forma de fer turisme i de connectar amb la natura i el modus de vida rural.

Aquesta continua sent una assignatura pendent a Andorra, que manté l’aposta pel turisme més massiu, amb l’atractiu de les compres i de l’esquí, i que ha descobert de forma més aviat tímida que el patrimoni cultural i natural és un altre element que pot ajudar a incrementar les xifres de visitants.

Fa temps que es parla del turisme rural, i en la campanya electoral passada va estar present en tots els programes dels partits. No es tracta de reinventar res, ni de menyscabar tot el que el turisme actual està aportant a Andorra, que és la riquesa actual del país. Es tracta de sumar, i aquest projecte d’ecoturisme ha estat a l’agenda dels diferents ministres i dels pagesos, que el veuen com una activitat complementària en un moment en què es fa difícil mantenir les explotacions agràries.

La segona Taula de Turisme i Comerç, que es va reunir ahir sota la presidència del ministre d’Economia i Finances, Pere López, va acordar la posada en marxa d’aquest projecte de turisme rural sota l’auspici de l’Associació de Pagesos i Ramaders. Tots sabem que hi ha punts més prioritaris, però també ho és assegurar l’activitat agrària en una situació en què no hi ha relleu generacional i que fa falta oferir alguna cosa més que ajudi els joves a veure la pagesia i ramaderia com una possibilitat real de vida.

El primer pas, segons es va decidir ahir en la segona Taula de Turisme, és començar a treballar de forma imminent per elaborar un marc normatiu i legislatiu que hauria de quedar enllestit durant l’any que ve. Resulta incomprensible que un país com és Andorra, que comptabilitza unes 300 bordes, no hagi posat en marxa encara aquest tipus d’oferta d’allotjament, que no ha de suposar cap competència per a la resta. L’exemple de Catalunya és clar: es tracta d’una modalitat en auge que ofereix bones xifres d’ocupació i que assegura la supervivència de finques agràries que haurien desaparegut.

No es tracta tant d’engreixar les estadístiques periòdiques de nombre de pernoctacions, sinó d’assegurar uns ingressos a les famílies pageses i ramaderes que apostin per aquest negoci. El ràpid creixement econòmic d’Andorra ha ofegat aquesta activitat tan tradicional –lligada a la natura i al medi– i que ara pot tenint l’oportunitat de revifar, encara que sigui mínimament, i poder aturar el degoteig continu de persones dedicades a l’agricultura, la majoria, d’edat avançada.