i hi ha una qüestió en les relacions entre el Govern i l’oposició en què hi ha d’haver lleialtat absoluta és en política exterior. Lleialtat per part de les dues parts. El Govern informant amb detall i puntualment de totes les decisions el Consell General i els grups parlamentaris mesurant excepcionalment les crítiques públiques, especialment si poden perjudicar la imatge externa.

Aquesta política cal extremar-la en el principal afer que en aquest moment hi ha sobre la taula: els convenis internacionals d’intercanvi d’informació fiscal. Els grups parlamentaris, per responsabilitat, han d’evitar qualsevol temptació de polititzar un aspecte especialment sensible. Si la Declaració de París ja en el seu moment va evidenciar els efectes que sobre el sistema financer pot tenir una política comunicativa exterior poc mesurada, s’ha d’anar igualment molt amb compte a l’hora d’interpretar determinades clàusules dels acords bilaterals, especialment el signat a París. La possible ambigüitat del redactat de l’aspecte de la no retroactivitat, especialment comparat amb d’altres convenis signats pel govern Fillon, no pot ni de bon tros fer concloure que es podran dur investigacions fiscals penals d’exercicis anteriors a la data de signatura, un fet corroborat, a més, perquè els dos signants han mantingut en tot moment la filosofia i abast de les negociacions. El Govern ja ha deixat clara l’única interpretació possible i té l’obligació d’argumentar-la davant d’ApC i el Consell. I si persisteixen els dubtes sempre queda l’opció de demanar el dictamen a algun jurista de prestigi, especialista en matèria fiscal internacional. El fet reprovable que el text no sigui molt més taxatiu i precís en aquest aspecte, no ha de ser aprofitat ni per ApC ni per cap altra força per introduir més incertesa sobre un sector que necessita tranquil·litat i seguretat jurídica.