Des de fa temps tots estem veient un seguit de fets, tant al nostre país com a d’altres, plens de tensions i incerteses, als quals caldria posar-hi una mica de serenitat i sentit comú. No vull entrar al detall però ja fa dies que reflexiono de forma global sobre el que fem, com actuem com a polítics i si és realment això el que vol el ciutadà de nosaltres.Potser molts entenen la política com unes lluites fratricides a on cal aconseguir el «botí de guerra», i sigui quina sigui la seva posició, cal aixafar a l’adversari, per molts l’enemic, i deixar-lo el més esmicolat possible perquè mai més es pugui aixecar i poder erigir-se com el nou gran vencedor.Per què, és això el que volen els ciutadans? Realment penso i defenso que no.

Les dades ens demostren que l’abstenció, la pèrdua de confiança en la política cada cop augmenta més. I que em perdoni tothom, però tots, absolutament tots, som responsables.

Uns per l’actitud en front al poder, els altres per continuar amb els vells discursos i amb les velles formes d’atac, i tots fent veure que representen la novetat però en realitat l’única cosa que s’aconsegueix generar són espais de confrontació estèrils i constants.

Estem veient que la democràcia, o millor dit, la forma que utilitzem els polítics per aplicar la democràcia no satisfà les necessitats de les persones, els ciutadans ja no esperen ni confien en la saviesa o coneixement que tenen els líders polítics.

L’accés a la informació a través de les xarxes socials fa que els ciutadans vulguin intervenir i participar en les decisions sobre temes polítics, sobre el que és de tots, sobre el que els afecta, ens afecta i ens interessa a tots.

Però la política que veiem només afavoreix el paradigma amic/enemic o millor dit qui no està amb mi, està contra mi. Aquest fet genera unes enemistats o crispacions que perduren anys i anys, a totes les ideologies, i que realment penso que el ciutadà arriba el moment que ja no entén res, o millor dit, entén perfectament que això s’allunya de donar resposta a les seves necessitats, provocant més desafecció en la política, o millor dit en els polítics.

Per què estem en política? Per atacar-nos fins a la destrucció o per treballar pel bé general i donar respostes als problemes dels ciutadans?

Vull entendre que el camí que hem de seguir és el d’una nova política a on l’exigència en el treball es transformi en la millora de la convivència i la solidaritat, on les accions afavoreixin la inclusió de tots, on es promogui la transparència com a eix vertebrador.

Tots som persones i ens podem equivocar, i jo la primera, segur que de ben tros m’he equivocat infinitats de vegades, és el que té prendre decisions. Però com a consellera general d’SDP vull esforçar-me en treballar cap a una democràcia més directa, més participativa, més respectuosa entre tots a tots els nivells, qui sap potser trencar amb tot i canviar per una necessitat de renovació.

De ben segur aquest és el camí més difícil i complicat, representa l’opció més arriscada però que ens apropa més als ciutadans.

Ens hem d’atrevir a qüestionar qui som i el que fem  i si amb això realment ens trobem satisfets, i alhora fer avançar el pensament crític en busca de solucions que ajudin als ciutadans a participar més per construir una millor societat.

Els abstencionistes veuen que les diferents opcions polítiques no hem aconseguit incorporar, per resistència o dificultat d’interpretació, els canvis que la societat demana, hem de ser capaços d’afrontar reptes mostrant així que les accions que desenvolupem es troben dirigides als ciutadans, i que es fan no tant perquè són possibles de fer sinó perquè són necessàries per donar resposta a les necessitats d’una societat que reclama la nostra directa atenció.