Víctor Naudi, conseller general de SDP insisteix que hi ha moltes incògnites al voltant de BPA i no confia gaire que es conegui la veritat, i sosté que si els accionistes no van denunciar abans les pressions va ser per pors, en declaracions a COPE Andorra-AD Ràdio.

El ‘cas BPA’ no deixa de marcar l’actualitat, en què canvia l’afer després de la denúncia d’Higini Cierco sobre amenaces?
És un serial que va rebotant, caldrà esbrinar el que ha succeït. En els primers dies de la crisi el senyor Cierco amb el seu advocat va anar a parlar amb el cap de Govern i el senyor Cinca i ­se’ls va explicar les pressions i extorsions i entenem que el cap de Govern hauria hagut d’actuar demanant explicacions i portant el cas davant la fiscalia.

El cap de Govern? No seria més lògic que ho portessin les persones amenaçades?
Normalment hauria de ser així però en aquell moment es pot entendre que estaven subjectes a la pèrdua de llocs de treball, no sabien el que passaria, es va intervenir el banc. Tenien certa pressió a sobre i potser no estaven ben bé pel que havien de fer. En aquest cas és una obligació, és veritat i per mi no són excuses però estic explicant una possible justificació d’aquest fet. Si no ho van fer el mateix dia seria justament per aquestes pors. Són persones privades que també estan subjectes a la llei, evidentment, però el que no s’entén és que el cap de Govern sabedor d’això i havent de ser el màxim garant de la llei no ho portés a la fiscalia, que és el que havia de fer.

Govern assegura que no tenien proves.
No hi havia proves però quan una persona, en una situació així, acompanyat del seu advocat que ja ho justifica prou, hauria d’haver pres cartes a l’assumpte i portar-lo a la fiscalia per investigar-ho. La feina del cap de Govern era vehicular-ho, si dóna fruits bé, si no, també, ja es veurà i ja s’arxivarà, en tot cas aquest procés no es va fer i ja és recriminable.

Els fets que denuncia Cierco a la Batllia provenien del 2014 i ho van dir 18 mesos després de la nota de la FinCEN.
Sí, tot això obre molts interrogants. Crec que hi ha dues etapes, a l’anterior a la nota potser si no van actuar és perquè sent víctimes d’un suposat xantatge potser esperaven que no anirien més enllà. Després arriba la nota i cal saber què ha passat i la relació de tots aquests alts comandaments de la policia espanyola amb l’afer i que acaba d’alguna manera amb la nota. Després perquè no ho van dir a partir del 10 de març, tot es va anar enllaçant, la intervenció, la llei de resolució i entenc que com que el cap de Govern no va actuar els màxims accionistes ja no van poder-hi fer més en aquell sentit.

Ells mateixos han reconegut que el resultat va ser que van donar informació sobre els comptes dels Pujol, el que presumptament hauria suposat una violació del secret bancari.
Sí, però en tot cas hem de recordar que en aquell moment el secret bancari era vigent però hi ha unes amenaces i unes represàlies segons diuen molt importants, que acaben amb les conseqüències que han tingut, també hi havia l’afer de Banco Madrid. L’única explicació és perquè si són objecte d’un xantatge tot això s’arreglaria i no passaria res i ha acabat passant i les explicacions s’han d’anar a buscar més enllà. El cas Pujol és un element, un detonant i hi ha d’altres qüestions que segurament no s’han explicat, i és on volem saber qui és que va pressionar, qui sabia què, i el perquè.

Considera que la policia espanyola pel ‘cas Pujol’ té tanta força perquè acabi actuant el Tresor dels EUA?
És una pregunta més si tenien realment la força, que hi pot haver una incidència és possible com ho és que van parlar el senyor Rajoy i el senyor Martí en les dues trobades que van tenir. Tot això està en suspens i en la compareixença ens ho haurà d’explicar i aclarir.

SDP ha tornat a la comissió especial, què esperen que resolgui? Hi té més confiança?
No és que tingui més confiança, penso que està descafeïnada i per això vaig marxar, perquè l’INAF i la Uifand no van explicar tot el que havien d’explicar i es va establir un precedent i qualsevol que hi pugui haver tampoc ho explicarà, serà un pur formalisme però no confio pas que s’expliqui la veritat, així de clar.

Se sent més alliberat després que el president del seu partit, Jaume Bartumeu, hagi deixat de ser l’advocat dels accionistes majoritaris?
Crec que la paraula alliberat no és de rebut, ni alliberat ni no alliberat, jo i SDP separem molt bé les coses.

Des de fora sempre li estaven dient que hi havia confusió per aquesta faceta de Bartumeu.
Hi ha qui s’ocupa d’embolicar la troca, especialment el cap de Govern. El senyor Bartumeu no tenia cap nomenament polític, no té un càrrec elegit i aquí ja hi ha una separació, i coneixent el senyor Bartumeu es limita molt bé i com tots els advocats està sotmès a un codi deontològic i les informacions de les que pugui ser coneixedor no les ha divulgat mai més enllà de l’àmbit professional. Alliberat? Jo continuo fent la meva feina tant des del primer dia com ara com més endavant, i si vaig deixar la comissió és perquè era una burla d’alguns compareixents, de falta de respecte envers els consellers, i per marcar un posicionament vaig marxar. He tornat perquè hi ha declaracions que malgrat no cregui que ens poden aportar gran cosa seran interessants d’escoltar.

Creu que Jaume Bartumeu ajudarà si compareix a esclarir aquestes incògnites o no pot aportar res com a advocat i no cal que hi vagi?
Entenc que com a advocat poca cosa més del que ja va dir al cap de Govern pot dir però crec que és bo i no s’ha negat a comparèixer, tota la transparència que hi pugui haver és bona i de les previstes serà bo poder contrastar almenys de les explicacions que es van fer al despatx de Martí les diferents versions. Però crec que poca cosa més podrem saber. Com més persones hi vagin millor i ara després d’això de Meritxell Mateu, tot i que és una mica col·lateral, no estaria de més que comparegués també.

Des de DA diuen que veuen SDP cada vegada més a prop de Liberals.
Políticament això no és possible perquè nosaltres som un partit de centre esquerra, progressista i defensem plantejaments de socialdemocràcia adaptats en els temps que estem, no socialisme del segle passat, i difícilment podem tenir acostaments molts forts. Una altra cosa és la dinàmica parlamentària, la cavallerositat parlamentària. Amb el grup liberal només podem dir que són tots uns senyors en aquest sentit, quan hem volgut fer alguna iniciativa ens han deixat una signatura contràriament al que ha fet el PS, simplement crec que això s’ha de dir perquè és així.

I la relació amb el PS com és?
Són relacions dins la dinàmica parlamentària, no són ni bones ni dolentes. Crec que hi ha d’haver un respecte però a partir del moment en què aquesta cavallerositat la van trencar crec que tampoc podem anar més enllà d’això.