El debat d’orientació política del Govern que es va dur a terme dijous i divendres de la setmana passada al Consell General haurà servit per a evidenciar una falta de credibilitat del Govern malgrat que disposa d’una gran majoria absoluta i que l’oposició no és, avui, alternativa de Govern.

Justament perquè la família socialdemòcrata s’ha separat seria molt important que la ciutadania pogués confiar que el país està en bones mans i que el Govern de DA sap que és el que vol i on va. Però això no és així. I no ho està sent perquè el que es pretenia el govern dels millors deixa molt que desitjar.

Durant el debat del divendres al matí vaig haver d’explicar, per exemple, qui, com i quan havia encetat i encarrilat les negociacions del Govern amb la multinacional Google. I ho vaig haver de fer perquè dimecres passat a la pàgina 7 de EL PERIÒDIC D’ANDORRA un secretari d’Estat del govern de DA, afanyant-se a intentar dissimular l’espectacular fracàs de la contractació milionària (en euros) de MONITOR GRUP va pretendre que MONITOR hauria «… obert molts portes que a nosaltres ens hagués costat molt d’obrir». I afegia que l’acord establert «… amb Google no hauria estat possible sense els primers contactes de Monitor». Una gran contra veritat. Tal com vaig recordar divendres al matí davant el Consell General, la col·laboració del Govern d’Andorra amb Google es va iniciar el 15 de juny del 2010, quan Alfons Miralles Bellera, secretari d’Estat del govern socialdemòcrata es va reunir a Barcelona amb responsables de l’empresa multinacional.

En aquella trobada es van tancar els contactes per endegar el Google Stretview i l’equivalent del Streetview però a les pistes d’esquí. També vam aconseguir el juny del 2010 un acord de col·laboració per a l’ús de les Googles Apps de forma gratuïta pels tres sistemes educatius del país per una durada de quatre anys. A finals de l’any 2010 Govern va informar les empreses explotadores de les estacions d’esquí de la possibilitat d’implantar l’Stretview de les seves pistes i es va obtenir l’acord tant de Vallnord com de Granvalira. Això s’esdevingué en una reunió on participaren el ministre Claude Benet i el secretari d’Estat Alfons Miralles amb Martí Rafel (Vallnord), Ricard Romagosa (Naturlàndia) i Jose Blanco (Granvalira).

Precisaré que les eines per educació es van posar ja en marxa abans que arribés DA al Govern, que durant l’any 2011 Google va fer el treball de camp pel Streetview i que l’any passat es va presentar, el 4 d’octubre del 2012, el Google Streetview a Andorra. En aquella presentació el ministre d’Exteriors, Gilbert Saboya i la directora de Polítiques Públiques i Assumptes Institucionals de Google, Bàrbara Navarro van recordar expressament que la relació amb aquella companyia s’havia iniciat en la nostra etapa de Govern. I Monitor no hi era pas. Diuen que els nostres pitjors errors els cometem quan confonem el desig amb la realitat. Doncs aquí n’acabo d’exposar un bon exemple. Però la desorientació del Govern abasta diverses qüestions. Dimecres passat afirmava un representant del govern de DA que havia «… d’anar desapareixent el nom d’ADI i la gent ens ha de conèixer per Actua», però el Consell General votava divendres una resolució en la qual, ves per on, es deixava clar que Actua ha d’estar subordinada a l’ADI.

Més enllà d’aquests exemples de les contradiccions i la desorientació de DA penso que una de les conclusions que es pot recollir del debat de la setmana passada és que sense creixement econòmic no poden sanejar-se les finances públiques. La recessió que pateix Andorra no permetrà pas una reducció significativa del dèficit públic. Andorra necessita estímuls clars pel creixement, que afavoreixin també l’augment dels ingressos públics. I ni Monitor ni Actua no han pas aconseguit que hi hagi cap augment, en xifres absolutes i en qualitat, de la creació de noves empreses. Ja sigui per la quantitat dels tràmits necessaris o pel consum de temps requerit, crear noves empreses no és pas cosa fàcil. Persisteixen encara més factors dissuasoris que no pas incentivadors de l’assumpció de nous projectes que signifiquin assumir riscs. I la severitat amb la qual es manifesta a Andorra la crisi no afavoreix pas el naixement espontani dels incentius. I evidentment, la indefinició de les nostres relacions econòmiques exteriors amb la Unió Europea conjuminada amb l’endarreriment en la reforma tributària tampoc no ajuden. Tant és així que la regeneració empresarial, fonament de la modernització de l’economia andorrana, no està garantida. També tenim força coll avall que amb independència de factors estructurals, que debiliten la capacitat de supervivència de les empreses, les dificultats ara per ara més importants són de naturalesa financera. No hi ha crèdit. Les empreses petites pateixen més amb els habituals endarreriments de l’Administració a l’hora de pagar.

La realitat que ara mateix tenim no és la de l’anomenada sortida del túnel ni la dels brots verds en l’horitzó. Com vaig exposar el divendres passat al Consell General, per primera vegada en molts anys, àmplies capes mitjanes de la població d’Andorra senten en la seva pròpia carn la desocupació, la reducció del salari i l’increment de la desigualtat. Les nostres condicions de vida han empitjorat i les nostres perspectives vitals –somnis, plans, il·lusions– s’han vist frustrades. La precarietat s’ha apoderat de múltiples aspectes de la vida de moltes famílies. Tot plegat està generant desconfiança, desafecció, descontentament, malestar i indignació. Ivan Kraster, membre del Consell Europeu de Relacions Exteriors declarava ja el febrer del 2010 que «… som testimonis d’un col·lapse de la confiança en les elits polítiques i empresarials. La democràcia ja no és una qüestió de confiança, sinó més aviat de gestió de la desconfiança».

També en això a Andorra som cada dia més europeus.