Sobta que el ministre Jordi Cinca, a qui sempre el caracteritza la cautela, s’atreveixi a donar per fet amb tanta contundència que el CDI amb França és un excel·lent acord i que se signarà sense cap problema.
En aquest tema hi ha opinions enfrontades. Mentre que el cap de Govern, Toni Martí, es va reunir a finals del mes passat a París amb la representant personal del copríncep francès, Sylvie Hubac, on es va parlar del conveni de doble imposició (CDI) entre França i Andorra, rubricat però pendent de ratificació, des de les files del PS s’insisteix en assegurar que es tracta d’un mal acord que perjudicarà la firma de convenis posteriors. Així, el president del PS, Victor Naudi, critica que l’acord rubricat és «una pífia» que no només «és dolent per ambdúes parts», sinó que afectarà a la resta de pactes similars amb altres països. «El que serà pitjor és que els altres convenis es basin en aquest, així que tindrem dolents acords amb tots els països», denuncia el dirigent socialdemòcrata. En aquestes mateixes pàgines, el president del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, Jaume Bartumeu, denunciava en una entrevista que una de les clàusules que hi ha diu que, si no els agrada el percentatge impositiu als francesos, en comptes d’aplicar el CDI, el que faran és imposar ells als ciutadans francesos la seva legalitat fiscal.
El la roda de premsa posterior al Consell de Ministres el portaveu de l’Executiu va aventurar ahir que el Govern té el convenciment que el conveni de doble imposició amb França «se signarà tal qual va ser rubricat». Cinca va admetre que durant la reunió entre el cap de Govern i la representant del copríncep mantinguda la setmana passada es va parlar del conveni, però va assegurar que és normal que, atès que hi ha hagut un canvi de govern, s’interessin per com s’ha arribat fins a aquest acord, alhora que va afegir que «és un bon acord vist des de les dues parts». Cinca va negar que hi hagi cap qüestió que pugui posar en dubte el conveni de doble imposició amb França, i que el país gal no els ha demanat d’esperar-se a signar-lo fins que Andorra apliqui un IRPF.
Sobta tanta seguretat quan és cert que hi ha alguns dubtes que s’han d’esvair. Primer s’ha de tenir en compte que França no és tant contundent, i que des de la prudència del llenguatge diplomàtic assenyala que falten alguns serrells que s’han de superar, i a ningú se li escapa que la falta de moment d’un IRPF és una absència que no es pot ignorar.
Són diverses les veus que s’alcen i alerten que les condicions per a Andorra són bastant més dures que altres acords que el Govern gal ha signat abans i s’incideix en el fet que el Govern francès s’autoproclama el poder de taxar els residents francesos que viuen a Andorra i exclou del conveni les grans fortunes, a més des condicionats com la residència sense dubtes durant 183 dies a l’any a Andorra i altres que fa que el conveni tingui una lectura molt sui géneris per part francesa.
Per tot això sembla precipitat fer manifestacions molt marcades d’entusiasme quan la realitat convida a la cautela i la rubrica no sembla tant immediata si s’interpreten les manifestacions que provenen per part de les autoritats franceses. El temps ho dirà.
