El divendres de la setmana passada, el Butlletí del Consell General va publicar el criteri del Govern sobre la proposició de llei presentada pel Grup parlamentari socialdemòcrata per a facilitar l’accés a la nacionalitat andorrana a persones que portin quinze anys de residència al nostre país. El criteri és negatiu: el govern d’Antoni Martí no vol ampliar el nombre d’andorrans.

Tornant als seus orígens, a les seves fondes arrels ideològiques, el cap de Govern segueix negant-se tossudament a acostar la població de fet amb la població amb drets polítics. L’any 1993 Antoni Martí va fer campanya contra la Constitució… i se li nota!

Fins la setmana passada la tècnica de DA i d’Antoni Martí havia estat generar una ambigüitat políticament rendible. La pretesa mort de les ideologies en l’eix esquerra-dreta, les figures retòriques i la utilització de conceptes universalment acceptats els havia funcionat.

DA ha estat un perfecte còctel d’ambigüitat. Aquesta ambigüitat podia servir -i molt que va servir- per guanyar unes eleccions.

Els fundadors de DA -els candidats i els membres dels consells d’administració que ho van promoure- van deixar clar que tenien ganes de fer fora del govern als socialdemòcrates i de governar. Però no havien explicat gaire clarament per a què volien governar.

Tanmateix els fets són tossuts i acaben tenint prioritat sobre les paraules.

Eufemismes, metàfores, circumloquis i altres recursos lingüístics han alimentat durant un any la comunicació de DA.

La redacció del criteri del Govern, datada el 21 de març de 2012, valorant desfavorablement la Proposició de llei socialdemòcrata per a modificar l’accés a la nacionalitat és un exemple perfecte d’aquest ús d’expressions i conceptes difusos. La tècnica consisteix a utilitzar tota mena de figures retòriques amb l’objectiu de fer creure que es vol compartir un horitzó.

Un horitzó incert i llunyà, que mai no té una data propera d’arribada.

El govern de DA ens diu així que valora desfavorablement la proposta “… tot i compartir el neguit per a una major integració social de les comunitats de residents estrangers i reafirmar-se en la necessitat d’estendre els drets econòmics a tota la població del Principat.”

És a dir que no, però sí. El que és igual, comptat i debatut, a una NO amb majúscules.

El Govern diu que comparteix el nostre neguit “… d’avançar cap a una major integració i cohesió de la societat andorrana…” però acaba dient que NO a l’ampliació de les possibilitats d’accedir a la plena ciutadania per naturalització.

Aquest criteri assenyala així el final de l’ambigüitat calculada.

El govern de DA s’ha hagut de definir i ha quedat ben retratat.

Pretendre que la via “… d’extensió de drets econòmics…” seria la “… més efectiva per garantir la integració i la cohesió social de la societat andorrana…” és, clar i català, un nou engany.

El que uneix a DA en el seu criteri desfavorable a augmentar el nombre de ciutadans i ciutadanes amb plenitud de drets polítics és una visió conservadora i aristocràtica. “Aristocràcia”, en terminologia dels antics grecs es tradueix, curiosament, per “el govern dels millors”.

Una visió ancorada en el passat preconstitucional que ens fa retrocedir anys i panys: el volt, la decisió política, per uns quants, quants menys millor.

Els socialdemòcrates tenim una visió ben distinta de la societat que volem. Jacques Delors ens deia fa un any a Barcelona, en un col·loqui del Partit dels Socialistes Europeus, que havíem de treballar perquè cadascú tingui un lloc a la societat i que calia vigilar molt en no afavorir l’exclusió.

La diferència entre dues polítiques: integració o exclusió. Agafar una via o una altra és l’alternativa entre el renaixement o la decadència.