Era Rohmer qui deia que tot es complica quan es divideix per dos. Partint d’aquesta realitat, hauríem d’afegir què les coses es compliquen encara més quan, a la vegada, apareixen unes altres dos complicacions, però en menor escala i amb una incidència diferent.

Agradi o no, en aquestes eleccions estan molt clars dos grans blocs, que em nego a dir que són la dreta o l’esquerra, perquè aquest concepte fa anys que està superat i últimament, amb la crisi global, més que enterrat. Són dos formes diferents de veure i entendre les coses i a més molt vàlides. Enfront, que no pas enfrontats –perquè la representativitat ara per ara és diferent– tenim un doble posicionament. Sumat tot una idea de país que caldrà anar explicant i desenvolupant. A la vegada però, set campanars amb les seves corresponents candidatures, bastant més complicada en la seva organització i contingut, a la vegada que disperses en representativitat en els propis grups, o sigui una mena de confraria d’amics i coneguts. En aquest panorama es mouen els candidats ara mateix.

A qui utilitza els Petits Cantors com a arma electoral li diria que no desafini o que «ara no toca». A la crítica del etern cantor del canvi que nomes entén ell i únicament ell està en la raó, recomanaria una dosis d’humilitat. Als que improvisen a cada moment, com els cònsols d’Ordino, que evitin la improvisació i l’oportunisme perquè serà la manera que no es fiquin en tots els tolls que troben. Als que fan enquestes que les facin bé i no com fins ara. L’oportunisme de qui demana una cadira segura només té com a resposta que comenci a treballar, perquè amb aquestes formes no tindrà mai el que vol. Finalment a qui dóna per feta la victòria recordar aquell dit de que «no es pot vendre el blat, sinó està al sac i ben lligat», al que afegiria «i mira bé que no estigui foradat» . Són ocurrències a la vista de les informacions del dia. Tindrem més.