O sigui que sí, que era això, el que sospitàvem des del primer moment… No hi ha hagut efecte Los otros o El sexto sentido: al final l’assassí era el que es trobava al lloc dels fets amb el ganivet a la mà i amb tota la roba esquitxada de sang, el sospitós número u des de la primera pàgina de la novel·la…

A la porra la intriga, a la porra l’1% de dubte que encara podia generar… Els fets tenen cert regust a cas Minoves, a desemmascarament definitiu. També millora la comparació Nomen-Laporta: no tan sols s’assemblen en el to, les maneres i la preferència habitual per l’exabrupte, sinó també en la manera de proposar pactes. O sigui que sí, que era això. Vaja, vaja… O sigui que tot era, és i serà per la cadira… O sigui que, perduda la presència de proximitat treballada a foc lent a Sant Julià (S21) i a Escaldes (RD), després que l’encantador de serps se n’adonés que perdia encant, han decidit abandonar l’il·lusionisme i passar-se a la pragmàtica: que el discurs de la responsabilitat i dels homes d’Estat ja no cola, doncs que no coli, assumim-ho!, desemmascaremnos! L’estratègia és clara: si no ens uneixen les idees que ens uneixi un mateix objectiu: la cadira. A França no els fa gaire vergonya assumir- ho: la prova és que el partit que va portar Chirac a la presidència es deia Unió per la Majoria Presidencial (UMP). Quina poca subtilitat… Després de la penúltima jugada de Nomen i del seguidisme acrític de certs reductes liberals, no ens hauria de sorprendre que la coalició resultant es desemmascari del tot i assumeixi, amb el seu nom, que estan Units per la Cadira (UC).