Els funcionaris tenen els seus privilegis. Això és innegable. Feina assegurada a l’Administració i una sèrie de drets que no existeixen a les empreses privades, també en aquest cas per la falta d’una legislació avançada i eficaç.

El funcionariat, fruït de la seguretat laboral i de saber actuar com a col·lectiu, és de moment l’únic col·lectiu que disposa de sindicats –els primers després del SAT, i més forts– per defensar els seus interessos, i quan ho fan disposen d’una arma difícil de combatre per part de les administracions, com és la força conjunta i, sobretot el vot, que ha dissuadit els diferents governs d’abordar les reformes necessàries per por a perdre unes paperetes gairebé indispensables per treure rèdit electoral.

També és l’únic sector del país que ha anat creixent, amb major o menor mesura segons la situació econòmica, i en part també perquè molts joves s’han deixat seduir per una feina en l’administració en comptes de córrer el risc de la competència que hi ha al sector privat, molt més inestable i feble en situacions difícils com l’actual.

Dit això, és qüestió de justícia ressaltar altres aspectes d’aquests treballadors que sovint estan, injustament, en el centre de la crítica. Primer de tot, que la seva feina de servei al ciutadà és obligada i imprescindible, i segon, que l’esquema que han dibuixat les administracions centrals i comunals no han estat decidides pels empleats de la funció pública, sinó que és fruit de la gestió política, que no ha dubtat en engreixar les plantilles en època de bonança, de la mateixa manera que ho van fer amb els equipaments i els serveis que ara molesten.

És cert, això sí, que una gran part dels pressupostos públic queden engolits per les despeses de funcionament, i en aquest apartat s’ha d’incloure els salaris dels funcionaris que, en relació a l’any passat, van sumar 54 milions d’euros pel que fa als set comuns.

Sous dignes, però no astronòmics, i amb tota certesa la forquilla deu marcar moltes diferencies entre els sous dels qui treballen per a una institució pública. La mitjana se situa en 1.800 euros mensuals, una xifra que superen alguns sectors de l’àmbit privat. Per això, a banda de les justes crítiques que rep el col·lectiu, cal assenyalar l’esforç de contenció que s’està aplicant en aquests moments i les mesures d’estalvi, com la congelació de l’IPC a aplicar en els salaris i d’acompliments.

Demanar una estisorada de les plantilles és, a banda de poc útil, una postura fàcil i electoralista, perquè simplement aquest supòsit és del tot inviable.