En el tema de l’acord monetari veig un sector que amb el seu silenci pot arribar a ser culpable de que les coses no surtin al gust de tots. I quedi clar que aconseguir aquest objectiu és pura utopia.

Si es perd alguna cosa sempre es té el recurs d’una nova recerca. Fa molts anys que parlem de les excel·lències d’Andorra com a país idílic. Tots sabem que no és així. Fa massa temps que diem que el Principat no és un paradís fiscal. Tots sabem també que no és així del tot. Ara queda clar que no ho som, però no pel que dèiem, sinó pel que hem fet. Del dit al fet existeix una gran distància. La mateixa que ara tenim que recórrer per a una integració amb Europa que faci possible evitar molts del problemes cara a l’exterior. Machado deia que ni està el demà ni l’ahir escrit. Bona frase per a la feina que ara toca, que no és altra que ensenyar les cartes. La vida és la suma de coses a les que decidim estar atents, i aquest que ara comentem és un tema principal. No es tracta d’una atenció passiva i silenciosa, sinó d’un posicionament clar.

Les decisions s’han de prendre des de el silenci necessari per estudiar el millor. Però amb la força necessària en el moment de la decisió. Alguns no volen passar del silenci. Aquesta és una conspiració cada vegada més forta per distraure i atordir, per deixar-nos sords davant una cacofonia de reclams de tota la vida, davant una realitat que no és la que era. Cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats. Assumir vol dir donar un pas al front. No es tracta de fer oposició, sinó de construir país. Davant de la claredat molts problemes s’han resolt i els dubtes que es tenien a l’exterior es van esborrant. Fent l’andorrà no aconseguim altra cosa que tancar-nos en la nostra closca en la que ja no hi cabem ni nosaltres mateixos. Estem patint el càncer del mirar a l’altre costat de les coses per motius particulars i no generals. Ben cert que amb les coses del menjar no es juga. Ara cal veure quin és l’aliment que volem.