Bicicleta, cullera, poma. De vegades, la rapidesa o la lentitud s’aprecien de diferent manera segons des d’on es miri. Aquesta és una de les sensacions del documental que la Fundació Pasqual Maragall va estrenar ahir al Principat.

Per una banda, els científics que investiguen l’Alzheimer treballen intesament i fan avenços quant a la investigació d’aquesta malaltia que avui en dia no té fre, no té cura. Avenços que per a la gent que ho pateix, com l’exalcalde de Barcelona i expresident de Catalunya, triguen massa temps, perquè els malalts són els que tenen més pressa en què es trobi una solució, són els seus records els que van esborrant-se. Diferents maneres de veure les coses, com també de viure la malaltia.

Bicicleta, cullera, poma. Mentre Maragall té la impressió de tenir una limitació de la seva llibertat per l’atenció que rep dels seus pròxims, la seva dona, Diana Garrigosa, veu també retallada la seva llibertat per la convivència amb la malaltia. Punts de vista diferents perquè un està dins i els altres ho veiem des de fora. Garrigosa n’és protagonista. Ella no interpreta, com va dir ahir en la presentació del documental. «Durant la vida política del meu marit m’he quedat fora del focus, ara estic en primer plànol, no sóc bona actriu sinó que dic el que penso». Tant Garrigosa com el director de la pel·lícula, Carles Bosch, van destacar que el documental vol evitar ser dramàtic sinó d’oferir una visió d’esperança. «Intentem que sigui agradable de veure tot i que presentem un problema que sí que es dramàtic», va explicar Garrigosa. Segons el mateix director, el personatge del protagonista és el que ha facilitat treure tot dramatisme d’un documental que tracta una malaltia que no té cura.

Bicicleta, cullera, poma. Després de veure el documental, efectivament, l’esperança hi és. La part positiva és que s’està treballant i molt per fer front a aquesta malaltia és present. Però el nus a l’estómac també. Sense fer cap drama de l’Alzheimer, i sobretot perquè el protagonista tampoc està en una fase avançada, la percepció del mateix Maragall quan diu «noto com la proteïna avança», o els testimonis dels tres fills que veuen com en certs moments el pare s’allunya d’ells tenint-lo al costat, són situacions que fan brollar la sensibilitat de l’espectador.

La investigació científica és molt present en la projecció cinematogràfica. Des de diferents parts del món, els EUA, l’Índia, Holanda, i en el cas de Maragall, Catalunya, aquesta malaltia és tractada amb mètodes molt similars i ja comencen a veure la llum assajos clínics, en els quals el mateix protagonista participa. És en aquest aspecte on es fa ressò de la fundació que Maragall ha creat per frenar la velocitat en la que ell veu que avança l’Azheimer. Ell té pressa.

El documental estarà a la cartellera segons l’afluència de públic. Un fet que en algunes ciutats catalanes ha ocasionat xifres de rècord. Bicicleta, cullera, poma.