Als liberals de tot el món no els hi agrada que qui perdi tingui que pagar. Per això es rebel·len. Prefereixen que paguin els altres. La seva oposició es transforma en un atac a mort al contrari, però mai per coses importants, sinó per anècdotes que criden l’atenció, però no passen de ser un pur joc d’artifici.

Entre els papers de l’oposició figura el control al Govern. És la seva obligació. Però si aquest control es bassa únicament en preguntes populistes –no dic que innecessàries– i només que aquestes, la seva feina no és precisament un atac de cordura. Que es critiqui tot el que es vulgui, però al costat de la demagògia barata, que es fiqui el llistó més alt amb projectes i planificació dels problemes que autènticament afecten al ciutadà és d’obligat compliment. Fins ara el llenguatge del no ha primat sobre cap altra concepte. Tot plantejament vol dir ajut o proposta per part d’un, i oposició i contraprestació per part d’un altre. Tot importa, però tot, a la vegada, ha de tenir una graduació quant a importància. El que es veu impropi s’ha de poder plantejar obertament per la via parlamentària i també, perquè no, per la vida jurídica. Llançar la pedra i amagar la mà no és de rebut.

Al Govern li toca fer surfing entre dues onades molt fortes. Per un costat fer valdre la seva legitimitat democràtica que altres discuteixen fins a límits infantils. Per l’altra defensar-se de la deslegitimació que es fa sempre en coses que es troben en segon pla i no constitueixin el moll de l’os de la governabilitat, malgrat que provoquin els naturals recels que convé aclarir. La crisi econòmica ens ofega i alguns l’aprofiten per ofegar del tot al contrari. Obliden la seva responsabilitat en tot aquest procés i que comença en altres situacions, que no pas les actuals, en el que el protagonisme era d’ells. Van regnar en el període de vaques grosses i van deixar ben eixuts els animals. Es van quedar la llet i van deixar el problema, que ara fan pagar als altres. No és just, perquè no és equilibrat. A cadascú el seu.