Diuen que tots els camins porten cap a Roma. El que ja no sabem, és quin és el millor camí que ens ha de portar a assolir un major acostament amb Europa.
I és precisament en el procediment per cercar la brúixola que ens indiqui la millor eina per aconseguir una associació positiva amb el vell continent, en què s’ha d’emmarcar la trobada que van mantenir ahir els governs d’Andorra i San Marino. Una vegada s’ha descartat l’adhesió a la Unió Europea (UE), el dilema actual se centra ara entre buscar una associació ad hoc o entrar a l’Espai Econòmic Europeu (EEE). Aquesta decisió es prendrà en funció dels contactes que els petits estats mantinguin amb la UE en els propers mesos. En aquest sentit, el cap de Govern, Jaume Bartumeu, va assenyalar que «seria un error pensar que un petit estat pot fer un acord d’associació amb la UE i que després pot arribar-ne un altre i fer-ne un de diferent». Aquest és un argument que compartim plenament perquè la unió fa la força. I és que si ja de per si resulta molt complicat que la UE tingui en compte les reclamacions dels petits estats, aquesta fita encara resultarà més inassumible si cadascun va proposant per separat el seu conveni. En aquesta línea, el líder de l’Executiu va declarar poc després de la reunió amb la ministra d’Afers Exteriors i Polítics de San Marino, Antonella Mularoni –primera ministra de facto de la República–, que «Europa està disposada a fer un vestit a mida per a tots, no per a cadascun de nosaltres». Per tant, entenem que sembla una bona estratègia el manteniment d’una roda de contactes amb el conjunt de petits estats per tal d’intentar pactar un front comú per segellar un acord d’associació amb la UE. Per exemple, de moment entre Andorra i San Marino s’ha acordat compartir la informació que els dos països obtinguin dels contactes amb els països veïns i amb la Unió. Aquest és un primer pas que ha de permetre definir un model comú de relacions dels microestats amb la Unió Europea.
El mateix Bartumeu va dir ahir que la resposta definitiva a aquesta qüestió depèn, en bona mesura, de la UE, que «ha de concretar amb quin contingut vol omplir les previsions del Tractat de Lisboa aplicables als petits estats». I és que és evident, que fem el que fem, desgraciadament serà la UE qui decidirà l’esquelet del futur acord. Ara bé, si anem preparats i amb els deures fets abans de l’examen –i en aquesta línea sembla que s’està treballant– segur que aconseguirem molt més del que tenim i molt més del que assoliríem si anéssim amb les mans buides. I no hem d’oblidar que si bé podem perdre alguna ploma en el camí, aquest acord, si es fa bé, ens ha d’aportar beneficis.
