El Partit Socialdemòcrata ha tingut l’encert de plantejar la presentació d’una proposició de llei per reduir els anys de residència necessaris per a l’obtenció de la nacionalitat.

És la millor forma de demostrar el component diferenciador en matèria social que se li pressuposa a la socialdemocràcia. Perquè a Andorra la qüestió de la nacionalitat ha estat històricament l’estigma que ha provocat que la població de fet i de dret tinguin poca cosa a veure. Per aquells que entenen el passaport com un privilegi pocs elements de debat tenen avui en dia. La reducció a deu anys del termini per aconseguir els drets econòmics va ser el primer gran pas per a la reducció del pes economicista del passaport. La crisi ha estat l’encarregada de donar el segon gran cop. La situació econòmica de les administracions públiques fa que en uns quants anys només podran ofertar llocs de treball amb comptagotes. I la immensa majoria d’andorrans que entrin al mercat laboral ho hauran de fer en el sector privat. Per tant el passaport passa a tenir un component majoritàriament d’identificació, sobretot mentre es mantingui la impossibilitat legal de tenir dues nacionalitats. I és en aquest vessant de sentiment en el qual és necessari fer un pas més. Vint anys són una llosa massa gran que provoca que la immensa majoria dels que hi arriben no vulguin llavors optar a la naturalització. I els que ho fan és normalment perquè tenen algun interès vinculat. Aspirar que s’acceptin deu anys és ara inviable, vist el panorama polític, però la reducció a quinze seria important. I quan aquest tema arribi al Consell els reformistes es veuran davant la gran prova de foc sobre si han evolucionat cap a posicions de centre o continuen representant posicions conservadores pures i dures. Pot ser un bon moment per calibrar si el reformisme és majoritàriament cert o només un nom.