Fa un temps, abans de les eleccions, es va produir un fet que vaig considerar potencialment molt positiu. Era la signatura d’un manifest dels homes de la cultura i els professions liberals a favor de la candidatura socialdemòcrata. El mateix goig l’hagués experimentat si un altre grup fes el mateix a favor dels més conservadors. Parteixo de la base que les persones que exerciten l’activitat de pensar s’han de mullar davant de molts moments polítics.

Les revolucions no haguessin existit sense els intel·lectuals d’esquerra i les renovacions polítiques serien impensables amb cap intel.lectual de dreta. Ara això no passa. El procés fa anys que dura. Moltes persones amb un dinamisme i una presència destacada en l’àmbit cultural han desaparegut. Potser abans formàvem part d’una tribu amb un excés de corporativisme. Malgrat tot, eren necessaris. Ho són també ara. El fet que els únics missatges siguin polítics no demostren salut democràtica en un país. Els temps ens aboquen al conservadorisme i els resultats són la crisi que patim, no únicament econòmica, sinó també de principis. Un home amb esperit cultural pensa per a ell mateix i revisa críticament les seves idees amb la realitat de cada dia. Abans expressava aquest sentiments, ara no. Seria bo que ens arribés una onada de criteris intel·lectuals i no polítics, per entendre millor el canvi.