La situació política es defineix amb una sola paraula: pacte. La nostra cultura pactista ha presidit la nostra història i no tenim perquè canviar. La gent demana el canvi, no abandonar el pactisme. No és una exageració retòrica afirmar que entrem en un temps nou. La sortida liberal de Govern, després d’haver patrimonialitzat catorze anys amb escreix la vida política, s’hauria de prendre com un procés de normalitat democràtica. El ciutadà ha anat demostrant ja fa temps que desitjava transformacions dins de la pròpia societat. No es tracta tant de canviar l’estructura constructiva, com les percepcions i actituds. El capítol següent al dret a decidir és l’obligació de pactar.

Malgrat opinions per a nosaltres contradictòries, l’alternança ha tingut la divisió interna del partit que manava perquè es produís. Un grup polític neix en clara oposició al Govern actual i amb membres que fins i tot havien participat en governs anteriors. L’altre grup aglutina la tendència liberal i hi suma la reformista. La divisió és entre les mateixes corrents polítiques i no les contràries. L’anormalitat del canvi en un sentit no està originada pel fet d’anar en contra de l’opositor, sinó per la pròpia oposició dins dels corrents polítics afins. Una suma de vots com ara s’anuncia entre els divisionaris és, com a mínim, un acte contra natura, per les pròpies arrels en què neix, derivades de l’evolució política creada.

Buscar un Govern de coalició és una de les fórmules –en tenim moltes altres– que també en principi es poden considerar antinaturals. Per més que tots parlen de pactes, s’estan creant unes circumstàncies excepcionals que poden condicionar la viabilitat futura d’un govern de coalició i sí, en canvi, propiciar una concertació. I si parlem així és perquè la possibilitat d’un canvi de govern en un sol sentit –tal com ha estat en els últims anys, però a l’inrevés– està sent rebut per moltes forces inamovibles, malgrat que parlin de renovació, amb desconfiança i fins i tot amb hostilitat. Buscar un culpable és pur fariseisme, perquè tots ho són en la mesura de les seves responsabilitats.

El possible Govern de Bartumeu –del qual no sabem com es composarà i per tant és difícil opinar– no disposarà dels cent dies de gràcia. Però tampoc els altres grups es troben en condicions de desenvolupar una oposició sense quarter, tal com alguns guerrillers voldrien i anuncien. L’alternança és possible i no es poden esperar a mig termini grans canvis polítics i socials de fons, però sí els necessaris per no tancar les portes a l’exterior. Cada vegada són més els que pensen que el canvi només pot produir efectes benèfics. Els polítics l’han de saber fer amb naturalitat.