Les diferents posicions que es van comprovar en les eleccions passades són les que ara es posen damunt de la taula per intentar arribar a pactes puntuals. El ciutadà farà molt bé en meditar tot el que es va dir, per poder recordar més tard el que no es fa o es realitza de diferent manera. Per això, els pactes han de partir de la responsabilitat adquirida i ser conseqüents amb ella. Naturalment, pactar vol dir cedir, però fins a un límit.
Governar no vol dir repartir llocs de poder a uns i altres, sinó fer-ho amb les persones que sàpiguen interpretar el que la ciutadania ha expressat a través del seu vot electoral. Encara més –i ho repetirem sempre que faci falta– també dels que no han pogut votar però que formen part de la ciutadania del país. Les dimensions de la dignitat del ciutadà es poden dividir en dos grans apartats: el principi del valor intrínsec de la persona com a tal i igual a la resta de persones, i el principi de responsabilitat personal, amb el que això comporta de llibertat d’opinió i elecció. Aquest capítol ha quedat tancat amb les eleccions. Ara és el moment de materialitzar el missatge.
Actualment, la confrontació política més important, dins i fora del Principat, és la tendència de qui demana rebaixes fiscals i qui defensa els programes socials. La distribució de la renda a casa nostra és difícil de precisar, però de ben segur que provocaria sorpreses grans i importants. Qui considera que les rebaixes fiscals són necessàries per estimular l’economia hauria de precisar en quin sentit i per a qui. Està demostrat arreu del món que les rebaixes fiscals han contribuït molt poc en el creixement dels llocs de treball i, en canvi, han comportat un desequilibri important..La crisi econòmica actual és la més fidel de les demostracions.
La batalla política de la reforma fiscal, que serà el tema més punyent per arribar a acords, no es pot lliurar precisament entorn dels pronòstics econòmics de baixar impostos per reduir o eliminar programes de benestar. El punt d’equilibri s’ha de trobar en una fiscalitat suau que permeti potenciar les reformes socials, fins ara en segon terme, i assegurar una participació activa en el món econòmic del món social i laboral. Fer una bona reforma fiscal implica buscar l’equilibri necessari perquè la igualtat sigui per a tothom. Cadascú ha de ser responsable personal de les seves obligacions, que, naturalment, han d’anar en consonància amb la seva capacitat. La democràcia és normalitat i equilibri.
No volem donar lliçons, però sí recordar obligacions cíviques i socials, per tal que la política sigui justa i al servei dels ciutadans. A l’hora de pactar, tinguem present la norma i no l’interès partidista.
