Ja hi tornem a ser. S’han acabat els dies de vacances i tot ha tornat a la normalitat. Bé, normalitat si és que una campanya electoral és normalitat. Ja tenim diversos candidats disposats a aspirar a presidir el Govern d’un país que té davant seu un futur més que incert segons quines passes faci.

Uns candidats volen seguir com fins ara, encara que es disfressin amb noves sigles i noves cares. Diríem que són els de sempre, però que ara, vistos els desastres provocats, no volen sortir a donar la cara i s’amaguen darrere unes altres sigles.

Altres, acabats de nacionalitzar, amb molta ajuda econòmica darrere, volen fer-nos creure que amb la seva prepotència són les persones idònies per presidir aquest país i representar-nos arreu. Em sembla que sense tanta prepotència se’n sortirien més bé.

Uns tercers han estat fins ara l’eterna oposició i somien a convertir-se en la majoria que pot canviar realment aquest país anomenat Andorra. Potser aquesta serà la millor ocasió que han tingut mai i veurem si saben aprofitar-la. Uns darrers que continuen amb la seva idea més ecològica i esquerrana són els verds. Només aspiren a tenir representació parlamentària i si això ho aconsegueixen seran els més feliços de tots. Ni que sigui per un escó ja es donen per satisfets. I un cinquè grup que, tal com es plantegen les coses, no crec que aspirin a res més que a ser el grup folklòric.

Llàstima que qui ens ha governat fins ara no hagi pensat més en el país i no hagi deixat començar la campanya el dia que tocava. Era Divendres Sant, ens van dir. Jo li preguntaria si va pensar que Andorra és un país eminentment turístic i que el fet que el Divendres Sant es plantessin els cartells potser hauria aconseguit que vingués més gent per viure de prop aquest esdeveniment i ara no es lamentaria ningú de la davallada que ha suposat tenir 7.000 vehicles menys d’entrades ni 20 punts menys al ram de l’hoteleria.