Andorra enfila a partir d’avui la recta final cap a la cita amb les urnes del 26-A. I ho fa després d’una de les precampanyes més llargues que es recorden –va començar al setembre, just després de les vacances estivals–, després de dimissions, escissions i fusions de tot tipus, en un dels moments més durs de la crisi econòmica i enmig de les turbulències causades pel setge de la comunitat internacional als paradisos fiscals. I, malgrat tot el que ha passat, les previsions i les expectatives no han variat gaire de les que hom podria haver fet ara fa un any.
Els socialdemòcrates surten com a favorits en unes eleccions sobre les quals planen dues incògnites: fins a quin punt serà efectiva la unió de liberals i centristes a la Coalició Reformista i quina part del pastís s’endurà Andorra pel Canvi (ApC), que constitueix, probablement, el factor més innovador d’aquests comicis.
En aquest escenari, els Verds i Unió Nacional de Progrés (UNP) pugnaran durant els 11 dies que dura la campanya escurçada per deixar de ser simples convidats de pedra al banquet electoral. D’aquí a 12 dies el Partit Socialdemòcrata encapçalat per Jaume Bartumeu farà el seu tercer assalt, amb tota la càrrega simbòlica que aquest número implica, a l’edifici administratiu del Govern. Des de l’estiu ha planat sobre el PS l’ombra de l’escissió, de la rebel.lió interna d’última hora, de les quartes, cinquenes, sisenes i fins i tot setenes vies polítiques que podien delmar la seva militància i la seva base electoral, comprometre les seves opcions de victòria o condicionar severament la seva futura majoria. Però el PS s’ha mantingut, a grans trets, intacte i els socialdemòcrates esperen recollir els fruits de la feina d’anys i panys als bancs de l’oposició i del desgast de 14 anys de Govern liberal. La ciutadania vol canvi, ho diuen les enquestes oficials i oficioses, i el PS aspira a capitalitzar aquest canvi.
La voluntat de canvi la van palpar també els liberals, alguns dirien que de motu propi i altres que s’hi van veure abocats. Sigui com sigui, el PLA va tancar in extremis un pacte amb Nou Centre i alguns independents que s’ha traduït en la Coalició Reformista (CR).
Joan Gabriel, secundat per Ladislau Baró, s’enfronta a la difícil missió de fer arribar un missatge reformista i oberturista per damunt del soroll de fons que suposa una acció de Govern mal vista als ulls de l’opinió pública. CR ha aglutinat sectors fins no fa gaire enfrontats, ha fet que els més recalcitrants opositors a les reformes acceptin ara la seva necessitat i ha aconseguit crear la sensació que encara hi ha partit. Queden 12 dies per tal d’avaluar quin grau de realitat hi ha en aquesta sensació.
Més enllà de socialdemòcrates i liberalcentristes, ApC té per endavant la tasca de trencar el bipartidisme imperant al Consell General en els últims anys. El sistema electoral hi juga en contra, però la plataforma que lidera Eusebi Nomen aspira a fer valer de forma efectiva la carta de l’equidistància. Ara bé, l’equidistància d’ApC no consisteix a situar-se enmig dels dos grans, sinó a estar igualment allunyada dels uns i dels altres. Avui, quan es parla de model fiscal o d’intercanvi d’informació bancària, dos dels plats forts de la campanya, PS i CR estan molt més a prop l’un de l’altre del que ho estan d’ApC. Propostes com ara la de posar fi a la imposició indirecta fan de la formació de Nomen la més innovadora de la cursa.
Les del 26-A seran les segones eleccions generals a les que concorren Els Verds, liderats per Isabel Lozano, i aquest cop ho fan presentant tres llistes territorials a més de la nacional. Antònia Escoda a Encamp, Joel Sàmper a Andorra la Vella i Jael Pozo a Escaldes faran costat a Lozano per aconseguir que els ecosocialistes entrin a la Casa de la Vall.
El cinquè a sumar-se a la contesa electoral ha estat l’escaldenc Tomàs Pascual, al capdavant de la Unió Nacional de Progrés. Amb un discurs directe i sense embuts, Pascual aspira a ser alguna cosa més que una força testimonial l’endemà dels comicis del 26-A.
