Quan encara no havíem aterrat de la campanya de les eleccions generals de la primavera ja s’estaven fent prediccions de les eleccions comunals del desembre. Ja estàvem en la pantalla següent. És típic d’aquests temps, accelerats i amnèsics, que persegueixen el que és nou, el següent, quan encara no s’ha acabat l’anterior, el que és vell, el que acaba de passar o el que encara no s’ha acabat del tot. Cal moure’s, de pressa, corrents, passar a la pàgina següent.

Ara toca eleccions comunals. Especular sobre el que pot durar Espot al Govern.

Algú recorda com va ser de difícil, ara fa trenta-un anys, acordar el Títol VI de la Constitució, el de l’estructura territorial? Precisament aquest i no pas un altre?

En la política andorrana d’aquesta tardor del 2023 vivim en l’especulació permanent, com si tot fos possible pel sol fet de pensar-ho o desitjar-ho.

La realitat és una mica més tossuda, com s’ha demostrat  els darrers mesos.

Perquè, malgrat que hi hagi una acceleració amnèsica, les paraules queden, les accions pesen i ressonen, i condicionen el marge de maniobra, les possibilitats dels actors polítics.

Aquests dies els progressistes hem comprovat que a la política andorrana hi ha un pòsit de ràbia que vessa, que condiciona la totalitat del sistema, és a dir, la possibilitat de poder arribar a entendre’ns per construir alguna cosa positiva entre tots, en comptes de destruir  l’altre.

Més enllà de la cosmètica estratègica i del quedar bé tàctic, sembla que tindria algun sentit polític que un partit amb una situació relativament important en l’oposició al Consell General dialogués en profunditat i de manera periòdica i respectuosa amb formacions que en aquest moment no fossin representades al Consell General. El diàleg és inseparable de la idea abstracta de la democràcia.

La codificació institucional de la democràcia que vam adoptar amb la Constitució del 1993 té una lògica i unes inèrcies, mentre que l’esperit dels que tenen la vista posada en les pròximes eleccions generals en té unes altres.

Les eleccions comunals haurien d’estar destinades a escollir els millors equips humans per a fer treball comú en la gestió de les parròquies. Per això sap greu que alguns emprin el debat comunal com unes primàries de les pròximes eleccions generals.

Fer candidatures pels comuns amb l’únic comú denominador de fer fora el govern de DA de l’edifici administratiu del Govern no sembla un programa engrescador. Algú ha sentit, a part de la candidatura transversal de la Massana, a parlar d’alguna proposta comunal nova, innovadora o engrescadora?

Sembla més aviat que es vol recuperar posicions anteriors i si és possible guanyar terreny amb vista a les eleccions generals del 2027.

Aquest panorama no solament no té res a veure amb la nova política que ens prometen, sinó que és més propi de temps preconstitucionals.

S’ha recuperat el pitjor d’aquella època: els personalismes atàvics i el vet a persones. Acompanyat, això sí, d’una espurna de modernitat: encaputxats digitals que des de la covardia de l’anonimat reparteixen certificats de servei a la causa.

En l’activitat comunal el millor exercici democràtic és escoltar els altres, la gent que treballa i dona la cara.

Però parlar i escoltar és reconèixer no només que tenim els mateixos drets com a ciutadans, sinó també la mateixa dignitat com a persones.

El difícil és seure a parlar amb gent amb qui sabem del cert que no ens entendrem, ni arribarem a cap acord que no sigui un sargit efímer, ni recorrerem cap camí plegats, ni engegarem projectes comuns.

La partitocràcia, ara mateix la patologia més greu de les democràcies consolidades, fa que aquestes polítiques de diàleg siguin percebudes gairebé com una excentricitat.

La normalització de la histèria verbal en els debats polítics de les xarxes socials fa la resta.

Tot això la setmana que es presenten les candidatures per a les eleccions comunals.