Els comentaris, opinions, i també els insults, floreixen tot sovint a peu d’article en les publicacions digitals. Sempre anònims, són, al meu entendre, una confirmació que la nostra democràcia està patint una malaltia. En una democràcia, i Andorra ho és, tothom pot opinar donant la cara, és a dir, signant, sense amagar-se en l’anonimat dels covards.

El món dels opinadors anònims ha esdevingut així un escenari en augment a Andorra. Ple d’impostors digitals que mai es creuen prou sectaris per arribar a l’excel·lència en aquesta perversitat. I per superar la seva síndrome, en comptes d’anar a l’especialista, creen un avatar per despatxar el seu verí contra els que no comparteixen la seva veritat. Impostors acomplexats per una mena de debilitat personal que no tenen millor manera de superar si no és a través d’insults anònims i verborrea hostil.

D’aquests malalts de sectarisme i exemples de covardia n’hi ha dissortadament uns quants. Només cal estar atents a la xarxa per entendre que la difamació i l’estupidesa divulgades des d’alguns perfils no podrien ser sustentades amb noms propis.

Hi ha de tot: quintacolumnistes, estómacs agraïts i estómacs desagraïts.

Aquesta gent assetjadora, valenta des de l’anonimat, amb caputxa digital, es dediquen a intentar la deslegitimació política de l’adversari.

Són producte d’un panorama polític i cultural saturat de la creença que el món comença en un mateix i la tendència a la contemplació del propi melic.

Ens han portat al femer de la política de la mentida.

Ja fa moltes setmanes que això s’està convertint en un trist espectacle, agre i miserable, en el qual el que compta menys és preocupar-se dels problemes que afecten Andorra. No es volen ni es pretenen resoldre, ben al contrari, es farà tot el possible per evitar-ho.

S’ha legitimat, amb certa connivència d’alguns moderadors digitals, el mal estil com a eina d’erosió de l’adversari, sense buscar res que pugui ajudar a fer compartir una solució.

Com ha escrit Miquel Roca Junyent, “la denúncia simple, demagògica, estèril i contaminant fa més mal que el coronavirus. No hi ha crim pitjor que el que vol liquidar la força moral de la gent. I hi ha molt discurs que no té altra pretensió que aquesta.”

La democràcia constitucional andorrana no es conjuga ni amb la mentida, ni amb la falsedat, ni amb fakes, ni amb l’engany.

A l’imperi de la postveritat tot és possible, atès que aquesta s’ha de traduir literalment per falsedat, mentida, manipulació, engany…

Si us plau, prou desqualificacions, insults, acusacions! Prou criticar sense proposar. Prou simplisme populista per alimentar el malestar de la gent. Si us plau, una mica de respecte pels que tenen problemes, pels que viuen un present angoixat i miren el futur amb certa desesperança.

Avui a Andorra l’exercici del dret a la llibertat d’expressió suposa un risc. Qui opina donant la cara pot convertir-se en víctima d’atacs furibunds perfectament orquestrats. Els encaputxats digitals no toleren la discrepància. No són demòcrates.

Estem en un temps que les paraules i les accions poden ser emprades contra els que parlen o actuen si gosen contradir les tesis o la doctrina oficial. Els que fan ús de la seva legítima llibertat de pensament i expressió s’arrisquen a ser insultats, desacreditats i exclosos.

Els comentaris digitals anònims, fruit d’una tecnologia fonamentada, per definició, en la intermediació, són enemics de la representació, l’interès general no hi té cap lloc.

Es dona prioritat a comentaris abrandats que se suposa que corresponen al que espera l’audiència, per la qual cosa no cal destriar el que és cert del que és fals. Es mesura la importància de la notícia per la quantitat, no la qualitat, dels comentaris anònims, siguin de la qualitat i de l’educació que siguin… la qüestió és que hi hagi molts comentaris!