S’escolten sovint comentaris que, en política, dir la veritat no acostuma a ser rendible. Per què es considera això? Doncs perquè moltes intervencions polítiques estan pensades per agradar, per seduir, per simplificar. I la veritat no sempre és compatible amb tot això.

En aquest context s’ha desenvolupat la darrera campanya electoral. Ha quedat demostrat que les bones paraules, els somriures, les ambigüitats han estat una tàctica útil i legítima per guanyar suports. DA ha aconseguit així una majoria absoluta al Consell General.

Xavier Espot seguirà governant, ara ja alliberat de la crossa liberal, i podrà continuar la seva mala manera de governar sense necessitat de pactar, acordar o consensuar res amb els tres grups parlamentaris que seuran a l’oposició.

Per tant, aquesta vegada caldrà estar atents per veure si tota la llarga corrua de promeses d’Espot de les darreres setmanes –que comentava en la pàgina 14 de l’edició del BonDia del 28 de març del 2023– es fan realitat. Probablement tornaran a descansar quatre anys més al gran calaix de les promeses que només comprometen els que les escolten.

Els dirigents de DA tenen una tendència espontània a exercir el poder d’una manera patrimonial, com si qui mana fos, ni que sigui temporalment, propietari de l’Estat.

Certament, per governar s’han de guanyar les eleccions i DA les ha guanyat. Amb només un 32,66% dels vots. Davant del 24,43% de Concòrdia, el 21,05% de PS-SDP i el 16% d’Andorra Endavant, és a dir, un 61,48% de vots contraris a la seva política, però la premsa ens diu que DA “s’emporta” la circumscripció nacional.

Sembla que, al capdavall, a Andorra es volgués tornar al patriarcat com a arquitectura de l’estructuració del poder: els nens de les cases bones han de manar. Els toca.

A Andorra durant els darrers dotze anys hi ha hagut una escalada en la pèrdua de la noció de límits. La idea que tot és possible és catastròfica i genera impotència. I una estesa sensació d’impotència porta la ciutadania a un replegament que fa que estiguem instal·lats en la confusió.

Som en un moment de contracció que amenaça amb fractures socials de gran dimensió.

Han aconseguit majoria absoluta. Però els reptes pel futur del país necessiten una transició d’una situació superada cap a un escenari que caldria definir entre tots. Com es pot fer aquesta transició sense consens, sense pactes, sense acords? Impossible! Però si ho vam fer en pactar la Constitució, en circumstàncies més complicades, per què no ara? Ho hem de fer i podríem fer-ho.

Prou d’entestar-se en baralles que no porten enlloc. Cal assumir responsabilitats, fent dels costos del canvi un actiu del nostre futur.

El nou Consell General està obligat a administrar nous temps, nous propòsits, nous objectius. Crear un nou model d’Estat de benestar que posi l’accent en noves lectures dels drets fonamentals n’és un. Aconseguir un bon acord d’associació amb la Unió Europea n’és un altre.

El treball, la sanitat i l’educació, i l’accés a un habitatge digne a preu assequible haurien de ser les prioritats absolutes del Consell General si es vol realment parlar de prosperitat per a tots.

Tenen majoria absoluta tot i que són minoria en l’electorat. Haurien doncs de tenir el seny i la responsabilitat d’acordar polítiques sòlides per generar ocupació, assegurar pensions i fer front als riscos de la desigualtat. També haurien de pactar seguretat jurídica en un marc de justícia institucionalitzada i respectada.

Hem de pensar que la visió vertical del país que tenen els que manen a DA no és, al capdavall, ni moderna ni eficaç per redreçar la situació. En democràcia no hi ha eficàcia sense escoltar, sense diàleg i sense compromís.

I tot això ha faltat els darrers quatre anys al Consell General.

L’única solució és un respecte democràtic compartit al valor dels vots que els altres representen.