Va ser al tercer bloc, després de quasi dues hores de debat –si és que això és possible amb sis contendents en lliça– i a compte de l’acord d’associació quan van saltar per fi espurnes i els candidats van haver d’afinar la punteria i marcar territori. Hi havia consens sobre la transcendència del que està en joc, i els candidats es van decantar clarament en tres equips. El número 1 demòcrata, Xavier Espot, i la cap de llista d’Acció, Judith Pallarés, defensant obertament la línia del Govern; Pere López (PS-SDP+), Cerni Escalé (Concòrdia) i Josep Maria Cabanes (Liberals), partidaris d’un acord amb Europa, però no necessàriament d’aquest acord; i Carine Montaner (Andorra Endavant) anant per lliure amb una posició aïllacionista, per no dir-ne irredemptista.
La guspira va saltar a compte dels tres non-papers: un de francès, un altre de la Comissió Europea i el tercer, del Banc Central Europeu, que segons López l’Executiu hauria ocultat a l’oposició en el marc de l’acord polític: “és una falsedat absoluta i ho nego rotundament”, es va revoltar Espot. El candidat taronja va insistir que Andorra no aspira a ingressar a la UE en qualitat de membre, sinó a accedir a un mercat interior de 500 milions de persones: “no ens hem de posar la bena abans de la ferida, i fins ara tots els passos que hem donat ens han sortit bé. Mantindrem FEDA com a operador únic, hem aconseguit la moratòria de 30 anys per al tabac, i falten, és cert, les telecomunicacions, que estem negociant. Pel que fa a la lliure circulació de persones, tenim indicis que ens proposaran una quota permanent revisable similar a la de Liechtenstein, i en fi, no és un projecte de DA, sinó de país, i convindria que ajudés a fer pedagogia en lloc de fer por, i que estigués al costat del Govern per tancar el millor acord possible”.
Li ho deia a López, que li va acabar retraient el calendari: “tampoc en això ha dit la veritat, a Europa i els ha fet saber la voluntat política de concloure les negociacions al segon semestre del 2023. Ho considerem una absoluta temeritat i no ens hi sentim compromesos, amb aquest compromís. El que han de fer és canviar l’equip negociador”.
A l’altre costat de l’arc, Montaner era la viva veu de la desconfiança. “M’amoïna la lliure circulació de persones que no puguem conservar els nostres filtres, els antecedents penals, les quotes, perquè ara tenim una immigració exemplar que hem de conservar. I em consta que això no va en la línia de la UE”. Escalé el va atacar per l’absència d’estudis d’impacte, com d’altra banda també López, i va desgranar les reticències regeneracionistes. “Diem de seguir la negociació, però amb línies vermelles clares: protegint les nostres empreses i els nostres professionals, i el monopoli d’Andorra Telecom, essencial per a l’estabilitat pressupostària”.
Espot va trobar una (lògica) aliada en Pallarés, estranyada de les reticències i recels que genera la lliure circulació de persones: “sembla que tothom veu una arribada massiva de treballadors després de l’acord. Però el cert és que la quota de treballadors de la UE rarament s’esgota, i existeix a més el precedent de països com Luxemburg, que els pot graduar en relació amb la població nacional”. Cabanes va exercir de mediador: “cal millorar la comunicació, perquè no ho hem fet bé. Hem d’analitzar el cost de l’acord i el del no-acord, posar en un platet els avantatges, com el prestador d’última instància, i en l’altre, els riscos que la lliure circulació pot comportar en matèria de seguretat, sanitat i educació. Serà determinant per concloure si és un bon o un mal acord”.
L’enfrontament Espot/López va ser sens dubte el millor de la nit; va sorprendre els que potser n’esperaven més, la inhibició d’Escalé i la insistència a llegir el guió de Cabanes. Montaner va anar de menys a més, mentre que Pallarés va acabar convertida en la crossa d’Espot.
