Aquest mes de febrer, malgrat el fred intens, ha reviscolat no solament els ànims dels polítics, sinó també les aspiracions personals pròpies. Amb les candidatures penjades a Casa Comuna i publicades a la premsa hem tingut la confirmació que el candidat de DA, que es pensava guanyador abans d’hora, ha hagut de fer mans i mànigues per tancar llistes.

Els seus pactes asimètrics no aporten gaire coherència política. Tothom ha pogut constatar que el que importa és romandre al poder. Amb qui sigui i com sigui.

La fragmentació política no ajuda a fer avançar el país. Per això el dia 26 de gener vam presentar l’aliança socialdemòcrata entre el PS i Progressistes-SDP, per avançar amb uns objectius adreçats a resoldre les nombroses i grans dificultats i reptes que ha d’encarar el país.

La coalició del govern sortint, DA, Liberals/Acció i Ciutadans Compromesos, es torna a presentar tancant llistes a hores de validar-les i després de molts “ara vinc, ara no vinc” amb el candidat Espot flanquejat, a banda i banda, pel candidat liberal Cabanes i la candidata d’Acció, Pallarés.

Però els seus actes dels darrers quatre anys no han anat pas de bracet amb les paraules. El divorci permanent entre la llei votada pel Consell General i la realitat de l’acció del Govern ha fet que el Govern sortint hagi perdut la credibilitat.

Durant quatre anys DA, Liberals i Acció han sacrificat el rigor de lleis rellevants a la conveniència del pacte amb “els seus”, la coalició d’interessos que promou l’arribada descontrolada d’inversió estrangera centrats en l’especulació.

La incúria jurídica, o la supeditació a les exigències dels seus aliats, s’ha vist contínuament amb el contraban legislatiu consistent a introduir, per la via de disposicions finals, modificacions de textos legislatius dins d’uns projectes de llei que ben poca cosa, per no dir res, tenien a veure amb el que s’aprofitava per modificar.

El país ha patit un Govern que no sap canviar lleis molt delicades amb criteris sòlids.

No hi ha dubte que les eleccions generals del 2 d’abril seran importantíssimes.

Ho seran per saber els equilibris de forces i les possibles aliances i per saber qui, amb quins programes, governarà Andorra.

L’electorat té dret a saber amb quina filosofia es gestionaran serveis bàsics per a la ciutadania, com es replantejarà, o no, una part significativa de la fiscalitat o quina mena de respostes es donaran als desafiaments de la mobilitat, la sostenibilitat, l’habitatge i l’ordenament urbanístic.

Vist de prop són totes qüestions que impacten de manera clara en la vida diària de la ciutadania. Més clar encara: són qüestions que en bona part defineixen la pròpia ciutadania d’Andorra.

Vistes les respostes que han donat durant els anys que han estat en responsabilitat política, ja ho sabem, ja les coneixem, és a dir no-res.

Seria doncs una greu equivocació persistir en la inoperància actual.

El nostre país té, encara, força salut.

Bona salut no vol dir que no hi hagi problemes, que n’hi ha, ni que les expectatives siguin brillants, que no ho són.

Però cal prendre decisions.

Cal acordar polítiques sòlides per assegurar pensions i fer front als riscos de les desigualtats. Pactar seguretat jurídica en un marc de seriositat administrativa. Redreçar les finances públiques començant a reduir l’endeutament i augmentant els ingressos.

Les necessitats són tan evidents que l’entesa, encara que sigui de mínims, és imprescindible. I no fer-ho o no intentar-ho –i això és el que no ha volgut fer Xavier Espot– treu credibilitat a qui ho impedeix.

I el que és pitjor i aquesta situació arrossega és una perillosa manca de credibilitat del país com un tot.

Aquí ens han portat i la seva comunicació cloroform, per molt que s’han esforçat, no aconsegueix amagar-ho.