En el projecte de pressupost per al 2022 que el ministre de Finances va presentar a la premsa (BonDia, 29 d’octubre 2021) sobta l’error de diagnòstic de la situació econòmica del país. També hi hem trobat una altra sorpresa: l’absència d’un principi director de la política econòmica. Quin és l’eix? O potser no n’hi ha cap?

En temps de pandèmia ningú pot pretendre –en tot cas no seré pas jo– fer greuge a un governant de no preveure xocs que són òbviament imprevisibles. Tanmateix, uns polítics que tinguin sentit d’Estat no han de fonamentar mai la seva actuació sobre hipòtesis d’optimisme exagerat.

I això és, llastimosament, el que fa el  ministre de Finances. Cal, pel contrari, adoptar decisions que deixin un marge de previsió per si es donen esdeveniments extraordinaris.

El que no puc compartir d’aquest projecte de pressupost per al 2022 és que es fonamenta en unes previsions de creixement que són totalment irreals en l’estat actual de la nostra economia.

Caldria posar ordre, perquè hi ha desordre, a les finances públiques. I caldria tocar de peus a terra i reconèixer que un Estat petit com el nostre, si és un Estat endeutat és un Estat impotent.

És ben evident que la por de canviar la rutina està guanyant la partida davant les necessitats i prioritats del país.

Si en lloc de mirar les xifres pressupostades analitzem les dades de liquidació per veure quina és la seva evolució recent, tindrem sorpreses. Un exemple, en el pressupost liquidat del 2018, el dèficit de caixa final és lleugerament superior als dos milions d’euros, xifra molt inferior a l’import previst en el pressupost d’aquell any. Això succeeix perquè les despeses de capital liquidades representen poc més del 50% de l’import pressupostat.

Aquesta manera de fer ha estat una constant dels governs de DA els darrers deu anys, per la qual cosa cal arribar a la conclusió que la manera que han trobat perquè el dèficit no es dispari és retallar la inversió pública.

Aquesta manera de fer no sembla pas la més convenient, des d’una perspectiva econòmica seriosa. Que això es produeixi d’una manera repetitiva només pot portar a un cul-de-sac.

En el pressupost del 2022, com en el dels anys 2018, 2019 i 2020, es preveu un determinat nivell d’inversió pública, que hem de suposar que el Govern planteja d’acord amb les necessitats que considera urgents de l’economia andorrana, però any rere any el nivell d’inversió pressupostat no es porta a terme i en conseqüència el nivell real d’inversió està molt allunyat d’aquelles necessitats.

La crisi ha deixat fora de combat molts treballadors i famílies que han perdut l’esperança de tornar a viure amb certa dignitat. La sanitat ha perdut molts recursos i si no s’hi noten més els efectes de les retallades és per la dedicació abnegada de molts professionals de la salut que cobren menys, treballen més i atenen els pacients amb la delicadesa habitual. Per vocació i també per responsabilitat davant dels pacients.

El mateix podem dir de tants mestres i professors que intenten cobrir la disminució de recursos amb criteris humanistes i de servei a la societat. Enmig de les estretors a què aquests dos col·lectius estan sent sotmesos, hi ha un punt de responsabilitat i d’il·lusió per la feina que amaga la facilitat amb què els governs han utilitzat durant els darrers deu anys les tisores per reduir personal i costos.

I això mateix passa en moltes altres professions. El país funciona tensat, però en aquells aspectes que afecten les persones hi ha grans dosis de servei a l’altre. Aquests moviments transversals de solidaritat es produeixen mentre des de la política, els mitjans de comunicació i les elits en general es fabrica un discurs borrós, allunyat de les necessitats de la gent.

Com el pressupost per al 2022.