Aprofitant que una amiga tenia vacances, vam agafar una estona amb el seu fill per parlar de les nostres coses, del dia a dia, dels fills, que és del que més parlem les mares. M’explicà que el seu fill, discapacitat, nascut a Andorra i amb 22 anys, no tenia una sortida laboral, i ni tampoc tenia el cent per cent de la CASS.

Una assegurança privada li permet fer-se càrrec de la despesa. Però li ha pujat la quota mensual de manera considerable. Ho explicava amb resignació, com si hagués de ser quelcom normal i agraïda que l’assegurança li hagués fet el favor…

Jo pensava que, si tenia la decisió de la Conava, hi tenia dret, però estava equivocada. En arribar a la majoria d’edat la CASS li va retirar aquell recurs.

Parlem llarga estona de la quantitat de portes a les quals ha trucat durant anys i anys, de com era de desgastador, de com sempre l’han tractat de manera respectuosa, però que poques vegades li han donat una solució que s’ajustés a la realitat del seu fill ja major d’edat.

He de dir que, malgrat tot, és una de les persones més positives que conec. Des que el seu fill era molt petit i va ser coneixedora de la seva discapacitat, ha sabut, dia a dia, reinventar-se i treure un somriure quan la vida no era tan fàcil com ella pensava que seria per al seu fill.

Una lluita que no tots els dies és fàcil i es complica quan s’arriba a la majoria d’edat. Tot i tenir la mateixa discapacitat, els drets són uns altres, tot i que el problema és el mateix i les necessitats són majors.

Ha de ser molt dur per a una mare veure com els fills dels altres estudien i troben feina i el teu fill no ho té tan fàcil. Però sobretot ha de ser encara més dramàtic no saber què serà d’ell quan tu no hi siguis.

Aquest noi té moltes qualitats, i seria molt bo que pogués treballar en alguna cosa profitosa per a ell i per a l’empresa on formés part.

Fa anys que és major d’edat, anys que no té una sortida laboral. És cert que participa en projectes destinats a persones com ell, però la seva mare ho ha de pagar perquè no són gratuïts.

La paraula inclusió s’ha entès a l’inrevés i a aquests nois els «aparquem» en projectes que no els donen una emancipació econòmica.

Inclusió ha de ser una realitat que aculli a nois com aquest que des de ben petit ja es va veure que en el moment d’arribar a la majoria d’edat necessitarien un sortida laboral.

Una realitat per a tots, no només per a uns quants. Tots els nois i noies que tenen un problema d’aquestes característiques tenen el dret a treballar i tenir autonomia, per ells i per les seves famílies.

Com ell, hi ha molts joves i els progressistes volem assenyalar un problema que, com aquest noi, tenen molts altres en aquest país. Perquè ja no és hora que a les mares com aquesta les vulguin felicitar amb la frase feta d’ets una «mare coratge».

Cap mare vol sentir a dir-se «mare coratge» en el segle que vivim i l’Andorra que ens mereixem. Cal que a les mares com ella les ajudin no amb frases d’encoratjament, sinó amb recursos reals per al seus fills.

Ja n’hi ha prou de fer de «mare coratge» i de rebre bones paraules. S’ha de reconèixer i respectar els drets dels discapacitats.