Imagineu que el metge que fa uns anys que us tracta us diu que patiu una malaltia greu però que no us amoïneu que ell té una cura i que no cal que patiu per res perquè ell es fa càrrec de tot.
Imagineu que aquesta cura la produeix una farmacèutica molt poderosa i que té una utilització complexa i cara, però que, com que el metge no us diu el contrari, comenceu a pagar-ho.
Imagineu que al cap de força temps d’estar preparant-vos per al tractament, sense que el metge us hagi explicat massa com anirà tot plegat, que un altre metge, amic vostre, us digui que aquesta cura pot tenir certs efectes secundaris del quals no en sabíeu res.
Imagineu, encara, que quan aneu a veure el vostre metge i li demaneu per aquest tema, primer negui que sigui veritat i que després que li mostreu el prospecte del tractament hagi d’admetre que sí que era veritat.
Imagineu, encara més, que quan li demaneu si de veritat sap com s’ha d’administrar el tractament, quant costarà al final i quins efectes pot tenir, admeti obertament que no ha fet cap estudi i que tot això és veurà un cop hàgiu acabat el tractament.
I que de totes maneres si us trobéssiu molt malament en algun moment, deixaríeu el tractament de seguida, tot i que la vostra malaltia seguiria allí sense cap altra alternativa per proposar-vos.
Confiaríeu en aquest metge? Seguiríeu les seves indicacions? Continuaríeu amb el tractament sota la seva supervisió?
Doncs bé, aquesta petita paràbola és més o menys el que el Govern de DA, mitjançant el seu portaveu, Jordi Cinca, va explicar en la roda de premsa del passat 10 d’octubre, sobre la negociació que des de fa tres anys i mig ha iniciat Andorra amb la Unió Europea.
Després de tot aquest temps negociant, amb múltiples assessors contractats a ple temps, viatges periòdics a Brussel·les de les multitudinàries delegacions andorranes, reunions a l’edifici administratiu amb més o menys presència de la societat civil, pactes d’Estat fallits i molta, moltíssima opacitat, s’ha destapat el pastís.
Com el metge de la paràbola, DA ens ha ficat en una negociació sense haver fet els mínims deures d’estudi del que comporta la negociació d’un acord d’aquesta talla.
Tant s’hi val que hi hagi milers de directives per estudiar, era l’OBLIGACIÓ del Govern de saber el què i el com, de marcar el full de ruta, de saber on eren els punts problemàtics, tenir i proposar alternatives, informant la ciutadania i coordinant-se amb la resta de forces polítiques per parlar d’una veu autoritzada en nom de tot el país.
Tenien les persones, tenien els mitjans i tenien el temps. Recordem que la UE va donar llum verda a l’inici de les negociacions a finals del 2013, fa gairebé cinc anys. No hi ha cap excusa vàlida, i menys encara les que va donar el ministre portaveu.
Els estudis no es fan al final, mai, enlloc, en cap àmbit. No haver-los fet i admetre-ho ara és pura i senzillament una irresponsabilitat de tal calibre que ens hauria de portar a demanar-nos tots plegats si estan o han estat mai capacitats per iniciar aquest camí.
Ara ho hauríem de tenir tots molt clar: el metge DA era en realitat un aprenent de bruixot i no podem seguir confiant en ell per negociar amb la UE.
Per això, per responsabilitat, perquè ens hi juguem la salut del nostre país en els propers decennis, demanem que s’aturin les negociacions amb la UE fins que s’aclareixi l’escenari polític a les properes eleccions.
Exigim també que el Govern encomani ja, sens falta, els estudis necessaris i que aquests es posin a disposició de totes les forces polítiques i de la ciutadania en general abans de les eleccions perquè ens mereixem saber el que ens estem jugant com a país, per poder elegir el rumb que volem agafar amb tota la informació a la mà.
