Ningú pot posar en dubte que els sistemes de salut són un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar tot i que la seva sostenibilitat cada cop els posa més en tensió fins al límit de posar en perill la sanitat pública.

Cada cop hi ha més prestacions i cada cop el seu finançament és més costós. El desequilibri existent entre la demanda i l’oferta o les possibilitats de donar una resposta complerta genera una medicina potser molt eficaç però molt cara.

L’eficiència del sistema ha de ser el punt clau a considerar en el sosteniment a curt i mig termini de l’actual sistema, existeixen factors que hi estan implicats com són l’augment de l’esperança de vida i l’increment de la dependència i la cronicitat, l’augment de la complexitat de les patologies, l’aparició d’alta tecnologia i els preus dels tractaments i nous fàrmacs.

Al nostre país, a més, hem d’afegir les irregularitats que existeixen ja no només en el funcionament del SAAS sinó també en el finançament de tot el sistema de salut, que ens està conduint a un dèficit sanitari que arriba a quantitats realment insostenibles.

Debatre sobre això és incòmode, com arribar a acords també, representa un debat necessari però totalment impopular.

Impopular tant per a la majoria de DA que governa, pel fet de tenir que prendre decisions que moltes vegades poden ser vistes de forma negativa tant per part dels professionals com també per part dels ciutadans, com també per part de l’oposició per por a fer-se còmplices de les anomenades retallades tant impopulars i difícils de justificar.

No som els únics que ens trobem en aquesta cruïlla, la totalitat de països desenvolupats han hagut d’obrir debats entorn la sostenibilitat dels seus respectius sistemes sanitaris i la reforma que caldria dur a terme.

Els membres d’SDP estem oberts a fer aquest treball, cal abordar de forma urgent els reptes més importants i de més envergadura que cal afrontar si volem encarar la sostenibilitat del sistema sanitari andorrà.

És important establir criteris generals i potser seria bo posar sobre la taula un concepte que és el de salut sostenible, incorporat per Daniel Callahan, que el descriu com les accions orientades a viure de la forma més sana possible i introdueix la idea de què cal prioritzar les accions que tinguin una evidència científica evident i demostrada dintre de la pràctica professional.

Qualsevol criteri poc analitzat, que no es trobi sota l’evidència científica i no inclòs en un projecte estratègic representa limitar i provoca reaccions crítiques al voltant del concepte de retallades.

Aquest acord hauria d’anar seguit d’un calendari de treball intens amb la finalitat d’aconseguir un document de treball amb les línies polítiques que caldria adoptar, tant per marcar les directrius necessàries pel bon funcionament del SAAS i que el seu desenvolupament es trobi sota un projecte clar i ben definit, que alhora sigui fruit del consens tant polític com per part dels professionals, motiu pel qual insistim en que cal una llei que reguli el SAAS de forma urgent, com també per establir les bases de com volen afrontar el bon funcionament de tot el sistema sanitari andorrà per assolir una eficiència i sostenibilitat sense posar en perill l’accessibilitat ni la qualitat assistencial.

El ministeri té un repte important, i sento que si no s’estableix un calendari clar i ambiciós acabarà la legislatura tal i com va començar, sense cap decisió per aconseguir disminuir el dèficit sanitari sense tenir que aplicar retallades.

Nosaltres, a SDP estem disposats a treballar, el ministeri també ho està? Ja ho veurem.