Contra el que exigeix la responsabilitat i el sentit comú, Toni Martí no gosa cessar el seu ministre de Finances, protagonista de pàgines i pàgines, imatges i més imatges, de la premsa escrita i audiovisual internacional en relació a les seves anteriors activitats empresarials. Unes activitats que l’interessat no ha pas desmentit, vinculades a una situació concreta a Libèria –amb un govern concret, el d’un president condemnat com a criminal de guerra– i a un negoci –el dels diamants dits “de sang”– que no enalteix ni dignifica pas a qui l’ha dut a terme.

Entretant la imatge d’Andorra es va malmetent dia sí dia també, i el ministre en qüestió, aferrat al càrrec, fa com si aquesta degradació no afectés el país i la seva credibilitat internacional. I el cabdill Martí segueix entossudit a negar l’evidència d’aquest deteriorament. Un deteriorament que es constata també en el dia a dia de l’acció del ministeri de Finances.

Mentrestant el Govern va venent fum. I ho fa amb gran dedicació. Gesticula, adopta postures, manté serrades les files per intentar que no es vegi que ja ha començat el procés de successió interna de Toni Martí. Una successió que ha fet aparèixer ganivets ben esmolats.

El que és evident és que mentre gesticulen i venen el fum de la inversió estrangera no governen. Improvisacions i espifiades són el pa de cada dia. Aquesta setmana passada el departament de Tributs –el que mentre presideix l’AREB també dirigeix Albert Hinojosa sota la presumpta autoritat del ministre Jordi Cinca– ha escampat arreu del país els correus electrònics de tots els empresaris i professionals que han rebut un retorn de l’IGI.

En comunicar-los a cadascú aquest retorn els ha fet saber, també, quins i quants eren els altres “retornats”. El respecte a la llei de confidencialitat de dades tampoc no sembla pas importar al ministre de Finances, que ha permès l’escampall de dades a la xarxa.

Enmig d’aquest desgavell els estómacs agraïts de DA empren aquests dies la xarxa per escometre contra els que gosen plantar cara al pensament únic del cabdill Martí. D’altres amenacen de querelles mitjans de comunicació que no combreguen amb la comunicació cloroform oficialista. El despropòsit sectari ha arribat a tal punt que hem llegit com públicament un ministre pretén fer desaparèixer opinions que no estan en la línia martiniana.

Una espècie de vigilància de les idees marca els àmbits de la circulació i la conversació en la xarxa. Passa cada dia, s’observa a la premsa, es viu a internet i ja sembla que formi part de les nostres vides: hi ha guardians que et sancionen si no dius el que està manat.

L’any 1993, amb la Constitució, vam aconseguir sortir del règim paternalista de veguers i delegats permanents dels coprínceps per viure en llibertat en un Estat de dret, democràtic i social, però des de l’any 2011 hem tornat enrere i ens volen fer viure en una altra època, la del pensament únic.

Com si discrepar fos pecat, aquesta mena de comissaris del pensament únic ataquen no solament els més aferrissats opositors sinó alguns adeptes, si s’escapen d’estudi o baden i no aplaudeixen quan parla el cabdill. Tot plegat fa pensar en el que deia Pascal: “Incapaços de fer el que és just, hem convertit en just el que és fort.”

La política és l’espai en el qual la llibertat adquireix la dimensió pública. Però amb el pensament únic actualment al poder tot el que ve de fora del seu marc és susceptible de sospita. Els incomoda que s’activi la ciutadania. I quan algú trenca la indiferència se l’assenyala com un mal andorrà, una manera de posar una barrera entre el que discrepa i el comú dels ciutadans resignats, que és el que els que ens governen pretenen produir en sèrie.

Tant fum i tanta comunicació cloroform ens està portant a una sensació creixent de país fastiguejat.