Darrerament veiem com hi ha una obsessió per les filtracions, és a dir, per aquells papers, documents o informacions que veuen la llum gràcies al fet que algú que els té els facilita o bé a la premsa o bé a persones que en són afectades. L’obsessió és tan gran que està esdevenint una veritable cacera de bruixes, apropant-se a nivells perillosos al maccarthisme, ja saben, aquella etapa dels anys cinquanta del segle passat a la història dels Estats Units en la qual el senador Joseph McCarthy va promoure un procés de delacions i llistes negres contra tot allò que s’ensumés comunista.

La filtració és tan vella com la història de la humanitat mateixa i ha estat i és utilitzada a tort i a dret sense cap tipus de rubor per governs i oposicions, ja siguin al poder econòmic o el polític. I malgrat que el cent per cent de les filtracions tenen un objectiu clar d’interès per a qui ho filtra, és evident que sort en tenim d’elles, sempre que el sedàs del bon periodisme faci la feina que se li suposa.

Cal, doncs, relativitzar els escarafalls per documents o informacions filtrades i l’ús que se’n faci, perquè sense elles viuríem encara en una societat més opaca que la que ja tenim. Els ciutadans han de saber per poder opinar i valorar. Igual que l’oposició que, en el marc de la seva feina de fiscalització de la tasca del Govern (“control i impuls”, en diuen ells), tenen tot el dret i legitimitat de preguntar al Govern pel tema que sigui i l’executiu té el deure de contestar. No són debats superficials, com escrivia Carles Torralba fa cinc dies en aquest Diari, sinó debats per garantir un país democràticament sa.