L’altre dia em van enviar a prendre pel cul, amb tot el respecte, per emetre una opinió via Facebook. “Ja n’hi ha prou!”, s’exclamava el comentarista. Del que va escriure al mur de Facebook en això darrer tenia raó.
Sí. Ja n’hi ha prou de callar i de mirar cap a un altre costat en molts dels temes que ara ens afecten i que marcaran el nostre futur; ja n’hi ha prou de tirar a terra els temes incòmodes que afecten la nostra reputació i el nostre desenvolupament; ja n’hi ha prou de no fer res pel que diran; ja n’hi ha prou de finançar iniciatives de cara a la galeria per salvar les aparences; ja n’hi ha prou d’exigir el carnet de patriota als que opinem diferent en un paradís on uns pocs s’han venut la terra i el paisatge, empassant-se l’orgull i la dignitat per un grapat de dòlars.
Uns diners dels que presumeixen sense importar-los ni d’on vénen, ni com s’han aconseguit, ni el sofriment patit per la gent d’allí on han sortit. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Hem callat massa, tots plegats. Ja és hora d’ocupar-se dels temes que importen, els que resoldrien el benestar de la gent. Fent-ho plegats, pas a pas.
Cal que abans ens traiem de sobre aquella por reverencial que ens tenalla fins al punt de no dir públicament ni el que pensem, ni el que sentim, ni el que sabem, tot assumint el nostre rol de poble lliure. Perquè seguim passant en silenci qüestions que contribueixen a la perversió de les institucions polítiques i econòmiques.
Si examinem aquesta por veurem que és totalment difusa, en no poder identificar cap amenaça, concreta i real, que ens impedeixi actuar contra el que tant ens emprenya. La por és l’emoció que ens alerta per no prendre mal, la que ens recorda que cal avançar pas a pas per la carena. Quan la por et paralitza és bo recordar que no s’ha de vèncer, sinó que s’ha de superar per poder seguir avançant. Superar la por és primordial per combatre la impunitat dels poderosos, amics de l’opacitat i dels secrets d’Estat.
Tenim por perquè ens han fet creure, amb falses amenaces, que la gent no tenim prou poder i que si ens rebel·lem ens pot caure el pèl. La bona notícia és que això no és cert. Anant pas a pas, plegats, podem aconseguir el que ara ens sembla impossible, tot recordant que el temps de reclamar transparència ha passat. El moment d’exigir claredat ha arribat.
