No es tracta de qüestionar creences, conviccions o opcions de pensament, sinó de debatre si aquestes han de transcendir l’espai personal i poden traspassar a les polítiques públiques. Per moltes argumentacions que es vulguin donar, per a mi és evident que no: ningú pot imposar les seves creences religioses als altres i menys encara si es vol fer des de l’esfera pública.

Això, que és tan simple d’entendre i tan fàcil de reconèixer, s’ha convertit en un tema d’Estat i, segons el que indiquen les cròniques periodístiques, en una crisi de govern perquè hi ha un ministre acabat d’estrenar que fa prevaler les seves creences a l’hora d’executar les polítiques públiques. A més, hi troba un buit legal en el qual pot emparar-se.

Molt probablement el cap de Govern, en un atac d’eufòria postelectoral, estava més preocupat per minar la moral dels liberals lauredians que no va saber valorar ni sospesar el perfil de la persona a qui encarregava la cartera de Salut. I qui va acceptar l’encàrrec, o no va assabentar-se del projecte de la clínica de fertilitat o es va fer el murri esperant tombar-lo un cop accedís al despatx ministerial fent servir com a espantall, si fos el cas, la Mitra, una vegada més.

Tornem a tenir la imatge d’un Govern que actua amb una certa improvisació, que no legisla en la matèria quan toca, ni quan veu possibilitats d’implantació de determinades empreses foranes, dotant-nos així d’una seguretat jurídica per a les inversions estrangeres que es vulguin implantar.

Tot plegat un mal negoci per al país: ni es pot fer obra de Govern a partir de creences i doctrines religioses, ni es poden executar polítiques públiques des de la improvisació.