Cada any el Consell General obre les portes als joves perquè coneguin com funciona el nostre sistema legislatiu. Un sistema en què les diverses forces polítiques escollides per la població amb dret de vot debaten les qüestions que amoïnen la ciutadania, desenvolupant en aquest sentit les normes que ens han de regir. Vaja, democràcia en pur estat teòric.
Els joves, doncs, treballen a classe diverses qüestions que els amoïnen i les presenten al Consell per tal de poder ser tractades en el ple en forma de proposició de llei, amb el debat corresponent i el treball en comissió. Com a la vida real. Això sí, de la llista de temes proposats pels joves no tots són convenients: no es pot parlar d’avortament, encara que hi hagi un nombre significatiu d’adolescents andorranes que avortin cada any a Catalunya; no es pot parlar del vot electrònic, quan molts d’ells no podran votar quan estudiïn fora del país (millor no parlo de la mesura noucentista d’instaurar el vot per correu), com tampoc no toca parlar ni d’impostos destinats a ajudes socials ni de modificacions a la Llei de la CASS. L’argument bàsic per rebutjar aquest debat rau en el fet que, per exemple, l’avortament és un tema que ja ha tractat el Consell General. L’argument per acceptar-los hauria de ser el mateix: com que se n’ha parlat i no s’ha arribat a cap debat real, cal que en parlin aquells que poden fer-ho sense mordasses. Potser això seria poc pedagògic. Els joves han de saber que, malgrat que som sobirans, a l’escola, com al Consell, sempre apareix algú que diu de què es pot i de què no es pot parlar.
Que s’hi vagin acostumant.
