Els funcionaris omplen les pàgines de la premsa nacional. Que si n’hi ha massa, que si no treballen, que si només miren pels seus interessos, que si tenen dificultats per entrar en política, que si ho tenen massa fàcil…

Darrerament sembla que la funció pública és una excusa fàcil per potenciar una polaritat que no beneficia ningú. Ningú dels que anem a peu, vull dir. El problema de base és conegut: un país amb necessitats d’Estat i un territori amb característiques de petita ciutat de províncies. La incompatibilitat està servida.

Partint d’aquesta base desigual, suma-li la contractació massiva a cops d’interessos electorals en els darrers vint anys i edictes a mida, tot barrejat amb gent que s’ha guanyat la plaça i se la continua guanyant cada dia i que intenta fer la feina –no sempre en les millors condicions–. Mobbing per a qui no combrega amb el cap de torn, desídia i recel al canvi, poca mobilitat i menys reciclatge, beneficis difícilment sostenibles amb l’actual situació de l’erari públic i la sensació que a l’hora d’igualar sempre ho acabem fent per baix i no per dalt. Hi ha massa funcionaris en determinats departaments, i pocs en d’altres.

Hi ha gent molt treballadora i hi ha paràsits administratius. Hi ha sous pendents de revisió, altres inflats a triennis i alguns merescuts. I hi ha –com diu en Carles Riba– “un munt d’assessors, assessorets i cagamandúrries” que desplacen el personal competent. Massa diversitat i realitats diferents per banalitzar un debat complex, necessari i valent a tan pocs mesos de les eleccions. Un altre debat que quedarà pendent.