L’edició d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA del divendres 4 d’octubre recollia (pàg. 6) la meva compareixença del dia anterior davant dels mitjans de comunicació en la qual, entre altres qüestions, havia contestat diverses preguntes en relació a la contractació d’un inspector d’Hisenda espanyol, el Sr. Josep Costa, per integrar-se en la direcció del Ministeri de Finances. Sembla que aquella incorporació s’ha fet en qualitat «… d’expert extern adscrit a la futura Agència Andorrana Fiscal i de Fronteres».

En les meves declaracions, recollides per EL PERIÒDIC D’ANDORRA, vaig discrepar –i ho continuo fent avui– del sou que se li ha atribuït per assessorar l’administració fiscal andorrana. El trobava i el trobo un escàndol. Com vaig dir fa mal als ulls.

També vaig dir, i ho repeteixo, gairebé un mes després, que el que hem de fer és treballar amb la nostra administració que compta amb gent molt preparada i amb força capacitat d’adaptació.

No està prohibit anar a buscar ajuda fiscal. Però hem de veure com, de quina manera, es pot sol·licitar i obtenir aquesta ajuda. I a quin preu. I no parlo només del preu o del cost econòmic. Em refereixo al cost polític, d’imatge i d’oportunitat.

I també hem de parlar del calendari, dels temps d’actuació, d’aquest assessorament exterior, en una matèria tan sensible com és la confidencialitat de les comptabilitats de persones, professionals i empresaris d’Andorra.

Quan érem en responsabilitat al Govern vam negociar, la tardor del 2009, els acords d’intercanvi d’informació fiscal prèvia sol·licitud administrativa, amb França i Espanya.

En el decurs d’aquestes negociacions, que vaig portar directament i en estreta col·laboració amb el ministeri d’Exteriors, vam rebre unes propostes amicals, precises i concretes, dels governs de França i Espanya que ens van oferir tota la col·laboració de les seves respectives administracions fiscals per poder desenvolupar, des de l’andorranitat, la nostra reforma tributària.

Andorra hauria així pogut enviar els seus tècnics, de Tributs i de la Duana, a formar-se tant a Espanya com a França. I hauria pogut rebre, a un cost força reduït, l’estada a Andorra de formadors francesos i espanyols.

El Govern dels pretesament «millors» que va arribar al mes de maig del 2011 va decidir fer-ho d’una altra manera. Ja ho deia Antoni Martí: les formes són molt importants.

Va treure a concurs públic, l’abril del 2012, la creació de l’Agència Fiscal i de Fronteres, que nosaltres havíem deixat un any abans a punt de desenvolupar com a organisme encarregat de gestionar el nou marc tributari.

Després del concurs públic fou la consultora KPMG que va rebre l’encàrrec d’implementar la posta en marxa de l’Agència. Un any després la consultora ha desaparegut del ministeri i ha arribat una sola persona, un inspector d’Hisenda de l’Administració Tributària espanyola.

Una persona que no arriba, com hauria estat el cas si s’hagués seguit la línia que nosaltres havíem traçat, en comissió de serveis i per un temps determinat. Es tracta d’una persona que arriba en el marc d’un contracte de relació especial com assessor privat i amb una retribució que només podem qualificar de forassenyada.

Tot plegat amb l’afegitó de la gran susceptibilitat, que en les darreres setmanes he pogut copsar en molts sectors de l’economia andorrana, que genera la procedència de l’assessor, alt funcionari de l’Administració Fiscal espanyola.

I en mig de tot plegat, hem de lamentar la lentitud del govern de DA en el desplegament de l’Agència Fiscal i de Fronteres.

Hem arribat a la meitat de la legislatura sense haver preparat prou l’Administració Tributària andorrana al desplegament i l’aplicació de les noves lleis fiscals. Un desplegament indispensable per a les relacions econòmiques exteriors d’Andorra. Si triguem gaire Andorra no tindrà cap credibilitat per negociar convenis per impedir la doble imposició i ho tindrà molt difícil per avançar en la negociació d’un acord d’associació amb la Unió Europea. També s’està malmetent la possibilitat d’arribada d’inversió estrangera quan no s’avança en la consolidació d’un marc tributari estable i homologable. I ara ho volen fiar tot a l’arribada d’un home providencial, que desconeix la realitat i les peculiaritats d’Andorra.

Una persona, sobre les qualitats tècniques i professionals de la qual no discutirem, que a més rebrà una retribució tan exageradament elevada que deixa en evidència els discursos relatius a la contenció de la despesa de funcionament.

Si es volia acabar de desmoralitzar bona part del funcionariat, sotmès a una constant campanya de desprestigi per part dels polítics liberals i conservadors i dels responsables de la CEA i l’EFA, no es podia pas fer-ho millor.

Queda clar que prediquen el que no creuen i no fan el que diuen.