L’edició de dijous passat d’EL PERIÒDIC ens explicava (pàgina 7) que el cap de Govern, Antoni Martí, havia dit el dia anterior en una entrevista a l’Agència de Notícies d’Andorra que «… l’aeroport de la Seu només té viabilitat si Andorra hi creu» i, a més, va insistir que «si fa falta» hi haurà una inversió de l’Estat andorrà a l’aeroport de la Seu.

Doncs bé, com ja sabem que els governs del PP han dit sempre, ara i abans amb el ministre Álvarez Cascos, que si Andorra no assumeix els costos d’explotació no hi haurà aeroport, haurem de constatar que el Cap de Govern, que no va badar boca sobre aquesta inversió projectada durant el debat d’orientació política del Govern dels dies 20 i 21 de juny, ha decidit ara invertir a l’aeroport de la Seu d’Urgell.

El programa electoral de DA (pàgina 25) deia l’abril del 2011 que fins que «… no tinguem encarrilades la recuperació econòmica, implementat el marc fiscal i consolidades les mesures d’ajust i moderació de la despesa pública, no estarem en disposició d’abordar grans obres que no siguin estrictament urgents».

Dos anys després «la recuperació» no solament no està encarrilada sinó que hem anat, dissortadament, a pitjor en la crisi; «el marc fiscal» ha hagut d’esperar que a DA es posin primer d’acord entre ells; i «l’ajust i la moderació de la despesa pública» només s’ha vist en la nòmina d’alguns funcionaris.

En aquestes condicions, com se li acut al cap de Govern «d’apostar» per invertir en l’aeroport de la Seu d’Urgell? Una infraestructura en la qual no hi creu –no hi vol invertir– el mateix Govern espanyol?

La broma fàcil seria dir que com torna el casino també tornen les apostes, però aquestes qüestions admeten poca broma. Menys encara si s’ha d’invertir a fons perdut, en un pou.

Les apostes «clares» del govern de DA es presenten sempre d’una manera tan retòrica que sovint fa la impressió que estan preparant un viatge de vacances i no pas opcions de futur.

És cert que hi ha un sector, petit però força actiu i organitzat, de la societat andorrana que vol un casino i l’aeroport de la Seu. També volia l’heliport del Patapou, val a dir-ho.

Però molts altres sectors, que potser no són prou actius o no saben –o no poden– fer-se escoltar, continuen sense veure-ho clar, o veient-ho directament fosc.

Realitat i ficció es confonen en aquest punt, atès que, si la part dels que volen el casino i l’aeroport de la Seu fos realment el «tot» del conservadorisme liberal, ja fa dies que tindríem l’un i l’altre.

Antoni Martí està tan mancat de propostes que, exhibint impotència davant la situació, està tornant quinze anys enrere, a l’època d’esplendor dels governs liberals, quan ell dirigia l’orquestra des de la presidència del Grup parlamentari liberal. Pregonen que són el govern més reformista que es recorda, però ho diuen en el sentit invertit. Són, efectivament, el govern més reformista, però a la contra, amb la marxa enrere posada.

Estan fent recular Andorra en drets i lleis socials, mentre que es desviuen per complaure els poders fàctics i revitalitzar velles idees i projectes desfasats. És, val a dir-ho, el govern de la contrareforma.

Però la crua realitat no permet ja detalls estètics ni visions meravelloses, i no sembla que hagi reservat lloc per als àngels o els cels brillants. Les preteses apostes clares deixen entreveure una preocupant confusió.

Tant és això que el passat cap de setmana Antoni Martí ha fet unes declaracions en les quals semblava que voldria plantar cara a sectors conservadors que el van encimbellar a la presidència del Govern. Es nota que ja s’ha adonat que n’hi ha que li estan preparant la sortida.

El que deia, una preocupant confusió en moments molt difícils pel país.