La setmana passada unes noves declaracions del president de la Caixa Andorrana de Seguretat Social han tornat a sembrar incertesa i preocupació. Aquesta vegada, el Sr. Delgado va manifestar que considerava «injust» que una persona discapacitada que arriba als 65 anys pugui rebre una pensió d’invalidesa més important que persones que han treballat fins a la jubilació.

Les associacions que representen els col·lectius de discapacitats han manifestat el seu rebuig i reclamen, amb tota la raó, més solidaritat per a aquests malalts. Al darrera de la manca de sensibilitat que tradueixen les manifestacions del president de la CASS torna a aparèixer la insolidaritat de la política neoliberal que el govern de DA ha encomanat d’aplicar al president de la CASS, Sr. Delgado.

Una política insolidària i que vol desconèixer la injustícia que representa voler tractar igual una persona que pateix discapacitat i una persona que, tenint la sort de no patir-la, ha pogut desenvolupar amb normalitat la seva vida laboral i també personal. És senzillament, ras i curt, una evidència que les persones que tenen algun tipus de minusvalidesa necessiten més recursos econòmics que una persona plenament vàlida.

El passat mes de maig la Caixa Andorrana de Seguretat Social va publicar unes estadístiques, fredes i cíniques, intentant culpabilitzar la gent gran que «costaria» 5.500 euros, per persona i any, en despesa sanitària al sistema andorrà de seguretat social.

El dia 8 de juny en la meva intervenció durant el debat d’orientació política vaig dir-li al cap de Govern que si «… en les noves formes de governar s’inclou la desconsideració i el tractament de la gent gran com si es tractés d’un fred centre de cost comptable…» s’ho havien de fer mirar.

Primer la gent gran, cinc mesos després els discapacitats i d’aquí a uns mesos amb qui es posaran? Els malalts crònics? La franja d’edat entre els 50 i 60? Sembla que s’estigui començant a aplicar una mena d’eugenèsia? Fa angúnia que només es vulgui retallar i s’oblidin els principis de solidaritat i protecció dels drets reconeguts a l’article 30 de la Constitució i garantits per l’Estat.

El govern d’Antoni Martí, i en conseqüència els seus càrrecs de confiança nomenats al Consell d’Administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, oblida que el benestar són drets, no serveis. I que aquests drets són essencials al nostre sistema constitucional, a l’Estat de Dret democràtic i social que és Andorra.

Els discursos i les declaracions que es van repetint des del govern de DA pretén culpabilitzar a tots els usuaris de la CASS i a tots els prestadors… començant per aquells més febles. Nosaltres no pretenem pas rebaixar el nivell d’exigència i control en les prestacions però no podem admetre que es faci pagar a justos per pecadors.

En contraposició a aquella política neoliberal els socialdemòcrates proposem definir el marc d’una ciutadania social que no deixi ningú en la dependència, la vulnerabilitat o desprotegit davant els accident de la vida.

La llei de garantia dels drets de les persones amb discapacitat, que va ser aprovada pel Consell General l’octubre del 2002 s’ha de millorar i modificar en certs aspectes, per tal de garantir un major accés d’aquest col·lectiu als drets que s’hi estableixen.

En el decurs de la legislatura 2009-2011, els socialdemòcrates vam modificar la pensió de solidaritat per a la gent gran per garantir que, en arribar als 65 anys, les persones que perceben una pensió de solidaritat per discapacitat obtinguin una pensió de jubilació igual a la pensió que percebien. També vam revisar els barems de valoració de la Comissió Nacional de Valoració (CONAVA) relatius al reconeixement de la discapacitat, reduint el percentatge necessari per accedir a la pensió de solidaritat del 70% al 60%. Així mateix, també vam facilitar l’accés al Servei d’estimulació precoç, tot i sent conscients que cal ampliar aquest servei de cara a garantir una atenció preventiva als infants.

Estem convençuts que cal continuar treballant per:

–elaborar un pla nacional de prevenció de la discapacitat;

–dotar el Consell Nacional de la Discapacitat (CONADIS) i la CONAVA dels recursos professionals i dels mitjans econòmics necessaris per poder complir les funcions establertes a la Llei;

–promocionar la inserció laboral de les persones amb discapacitat; i,

–eliminar cada cop més barreres per garantir l’accessibilitat dels discapacitats, fent un seguiment extensiu de la legislació vigent.

Aquesta és la política que vam fer des del govern i que continuem plantejant des de l’oposició parlamentària.

Les polítiques neoliberals promocionades pel Fons Monetari Internacionals des dels anys vuitanta del segle passat han portat a disminuir la protecció social i les transferències públiques en forma de pensions. Són unes polítiques contraproduents, que han fet molt de mal.

Els neoliberals andorrans van endarrerits en l’aplicació d’aquest dogma i no s’adonen que les mesures d’austeritat i retallada són contraproduents tal i com ho demostra el que ha estat succeint a Grècia, a Irlanda, a Portugal i també a Espanya.

Tant és així que el centre d’investigació del Fons Monetari Internacional acaba de publicar un informe que diu que el mateix FMI, la OCDE i la Comissió Europea han estat equivocats en l’aplicació d’aquelles polítiques neoliberals. L’informe assenyala que aquelles retallades són contraproduents.

El passat 21 d’octubre el professor Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra escrivia a elplural.com un article comentant aquell informe del centre d’investigació econòmica del Fons Monetari Internacional i acabava desitjant que «… tots els establishments financers, econòmics, mediàtics i polítics que han estat venent a la població… el dogma neoliberal…» demanessin perdó «… per l’enorme mal que han causat i continuen causant».

Aquí a Andorra seria desitjable que el govern demanés perdó al col·lectiu dels discapacitats per la desconsideració manifestada pel president de la CASS.