Les declaracions del cap de Govern espanyol del passat dia 26 –en al·lusió, especialment, als participants en la concentració que havia tingut lloc a Madrid aquell mateix dia sota el lema Envolta el Congrés–, en les quals va voler fer un reconeixement a «la majoria d’espanyols que no es manifesten», sembla que se li han girat en contra. Molts conciutadans que havien decidit no sortir al carrer, o no expressar el seu sentiment, s’han sentit menyspreats –quan no insultats– i s’han sumat a la protesta, ja sigui assistint a alguna de les dues manifestacions que han seguit la d’aquell dimecres o mitjançant les xarxes i els mitjans de comunicació social.

Se li recrimina en primer lloc –amb tota la raó– el fet que, quan era a l’oposició, va ser el primer en assistir a concentracions i manifestacions. També, que esgrimir implícitament un típic argument proferit per governants més aviat poc democràtics –el que no està amb mi està contra mi o, per analogia, els que no es manifesten em donen la raó–, pot provocar encara més desafeccions en relació amb la seva política, cosa que posen en evidència les enquestes d’opinió. M’atreveixo a afegir, d’altra banda, que el fet de no poder-se desfogar contra els seus adversaris polítics –la iniciativa no era de cap partit polític ni de cap altre organisme públic, sinó de la pròpia ciutadania– el va portar a fer un pas perillós: intentar oposar els ciutadans entre ells.

Dilluns passat també hi va haver a casa nostra una manifestació, en aquest cas de diversos col·lectius de funcionaris.

Considero que seria un error, si es vol assolir una solució positiva per a tothom a les seves reivindicacions, intentar confrontar una part de la ciutadania –les persones que lliurement i pacíficament van expressar públicament el seu malestar– amb la resta, o una altra part, dels ciutadans.

El diàleg és una arma esplèndida per arribar a acords; provocar la distracció mitjançant la confrontació sol acabar de manera que qui ho practica hagi d’ensenyar les vergonyes.