A vegades es fa difícil entendre les coses. Sobretot quan tenen una explicació poc raonable. És el què em va passar ahir quan em vaig assabentar de la mort del Sisco.

Hi ha persones per les quals, sense saber per què, tens una estima particular. Tot i no saber el perquè, tens ben clar que el sentiment és merescut. Són d’aquelles coses que tampoc tenen explicació, encara que, si rumies bé, sí que la tenen. T’adones que aquella persona té tot un seguit de qualitats que la fan especial i que, als teus ulls i segons els propis valors, és obvi i evident que pugui aparèixer –que hagi d’aparèixer– un sentiment d’afinitat i de proximitat. Valors compartits; crec que aquesta és l’essència, els valors compartits. I també, està clar, la manera de ser de la persona.

El Sisco, abans de res, era honest. Honest amb els altres i també amb ell mateix. Era home de conviccions, de principis. Per això també era una mica tossut, però mai l’havia vist convertir aquest suposat defecte en intolerància, tot el contrari. Era tossut per poder defensar adequadament allò en què creia, les seves conviccions. Però sempre des del respecte per l’opinió diferent, fins i tot l’oposada. Des del convenciment i el diàleg. De manera ferma però respectuosa. No era home de trencar, era home de construir.

Tinc la sort de poder dir que he conegut el Sisco. Molt sovint al tomb de la política –i en un nivell de relacions molt diverses. També en altres vessants més, diguem-ne, humanístics, de l’esperit. Les seves veritats sempre eren raonades, convençudes –per poder ser convincents–, diàfanes, sinceres. L’incomodava la falsedat i la injustícia, sobretot quan aquesta era subtil, mig amagada. Xocava frontalment contra els seus valors. No entenia, no podia entendre, els dobles jocs, les paraules buides, la manca d’honestedat en la defensa de les conviccions.

Trobaré a faltar la seva sana punta d’ironia, el seu discurs clar. Em quedaran el record i les disteses converses que, en el marc d’aquest, segur que continuarem mantenint.