Aquest no serà un article políticament correcte. Segurament emprenyarà uns quants lectors, n’avorrirà a d’altres i en preocuparà a uns pocs- gairebé tots de la meva família-. Jo tinc els tres estats d’ànim alhora; estic emprenyat, avorrit i preocupat.
La primera iniciativa per construir un casino a Andorra es va produir l’any 1849, acompanyada de tres iniciatives més fins l’any 1880, abans que el tema quedés aparcat fins ben entrat el segle XX. La situació aleshores, poc després del tancament de les fargues era la de un país pobre, mal comunicat i gairebé sense recursos, i una part de la població hi va veure una possibilitat de modernització i creació de riquesa, però les diverses iniciatives van quedar frustrades per l’oposició frontal de França i del Consell General. El descontentament dels promotors i d’una part de la societat, enlluernada per les contrapartides ofertes a canvi de la concessió va estar a punt de provocar un enfrontament civil. L’any 1881, un grup de ciutadans va arribar a entrar per la força al Consell, segrestant el Síndic i proclamant un Consell revolucionari, però la intervenció dels Co-Prínceps va tornar a restablir l’ordre.
Durant la legislatura de 2001-2005 el Grup Parlamentari Liberal, presidit per l’actual Cap de Govern Toni Martí i del qual jo en formava part, es va oposar per unanimitat al projecte de Llei del Joc impulsada per l’executiu de Marc Forné, que obria la porta de nou a la creació d’un casino a Andorra. Diverses societats es van mostrar interessades, entre les quals el grup francès Partouche, l’empresa britànica Ladbroke’s i l’empresari de Las Vegas Sheldon Adelson.
Aquest últim ha estat notícia darrerament per la seva intenció de portar el seu imperi del joc a Madrid o Barcelona, després d’haver exportat el seu model de “ciutat de l’oci” de Las Vegas, Singapur i Macao.Els nostres pobres veïns, ofegats per la crisi i l’atur s’estan plantejant molt seriosament acceptar les condicions del multimilionari a canvi d’una quantitat impressionant de llocs de treball.
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre s’ha convertit en la principal impulsora de la iniciativa, recolzada per l’anterior Ministre d’Economia i Turisme del Govern del PSOE, i l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella.
Esperanza Aguirre, que considera el projecte com “un rayo de luz en estos momentos de oscuridad“, ha arribat a declarar “hay que canviar todas las normas que haya que canviar“. Pot semblar engrescador quan es parla de la creació d’uns 200.000 nous llocs de treball, però les normes que “hay que canviar” no són precisament “moco de pavo“.
El Sr. Adelson pretén crear una “illa legislativa” on, entre altres mesures es rebaixi la rigidesa dels convenis col·lectius, es modifiqui la Llei d’Estrangeria espanyola per obtenir permisos d’immigració més àgils, amb un tracte preferent pels empleats forans, on quedin eximits del pagament de la seguretat social dels treballadors durant dos anys, així com dels impostos de les tres administracions competents. Pretén què es modifiqui la Llei dels horaris comercials, que l’estat avali un préstec de 25 milions d’euros i que li construeixin infraestructures de metro, tren, noves carreteres i connexió a l’AVE. Demana la cessió de tot el sòl públic de la zona, reubicant vivendes de protecció social i expropiant el sòl privat necessari, l’exclusivitat i avantatges fiscals durant els primers 10 anys d’explotació i l’entrada al casino a menors i ludòpates. Pretén també què es canviï la Llei de prevenció del blanqueig de capitals, i advoca per un sistema d’intermediaris que en els seus casinos de Macao estan controlats per la màfia xinesa.
En altres paraules: el sotmetiment sense pal·liatius de l’estat de dret al poder del diner. Un genuí vestit fet a mida.
Però tornem a Andorra. El passat dos de febrer en un article publicat al Diari d’Andorra podíem llegir l’efectista titular: “Unanimitat a favor de l’obertura del casino”. La suposada unanimitat la feien un ministre del Govern, un assessor del Govern, un representant de la banca i dos empresaris. L’article anava més lluny indicant que en demanar al públic si algú hi estava en desacord ningú va piular. A veure qui era el guapo que aixecava la ma!
Des del famós discurs del Cap de Govern del mes de setembre, les al·lusions al casino han estat nombroses. Allò que no era lícit per Marc Forné sembla que ara ho és per Toni Martí. Caldrà veure com respon el seu grup parlamentari al Consell.
Penso sincerament que el Grup Parlamentari Liberal la va encertar l’any 2002. I també penso que la situació no ha canviat prou per convertir aquest atractiu i perillós nyap de diner fàcil en el motor de la nostra economia. El nostre país té el més calent a l’aigüera en matèria de fiscalitat i de legislació laboral com per jugar a muntar una rentadora de diner negre -per molt glamurosa que sigui- als nassos de la Unió Europea.
Però més enllà de la idoneïtat conjuntural, el més lamentable és que el casino és el paradigma d’allò en què ens hem convertit. Apostar pel casino és renunciar a crear riquesa sobre la base de l’esforç i la qualitat dels nostres ciutadans. És menysprear el potencial de la societat andorrana en la seva capacitat per crear talent i riquesa competint d’igual a igual amb els nostres veïns. És admetre davant dels nostres ciutadans i la comunitat internacional què no som capaços de sobreviure sense fer trampa. I és una renuncia als valors morals i ètics més elementals.
Si el que de debò compta és la cultura del “pelotazo“, del diner fàcil i de l’enriquiment sense mèrits, potser que comencem a revisar els principis bàsics del nostre sistema educatiu. No enganyem més als joves amb collonades com el valor de la formació, el treball i la justícia i entrenem-los quan abans millor a esquivar l’esforç, a agafar dreceres i a fer trampes. Tindran més possibilitats de sobreviure en el país que els deixarem.
http://perspectivesdeguillevaldes.blogspot.com/2012/02/doble-moral.html