Quan, fa unes setmanes, el company Francesc FORNÉ em va fer l’honor de convidar-me per a dirigir-vos unes paraules vaig acceptar ben content.
Diumenge passat, quan fèiem l’agenda de la setmana, i em vaig adonar que era avui, vaig començar a patir. Finalment el dilluns a la tarda vaig trobar el moment per posar damunt el paper el que em semblava que podia dir-vos.
I ho he preparat en forma de dues breus consideracions i una reflexió final, també breu.
I.- LA CONSTITUCIÓ DEL 1993 CONSOLIDA I REFORÇA EL PAPER DEL CONSELL GENERAL
Penso que tots hi estarem d’acord.
El Consell General, assemblea representativa del poble andorrà d’ençà el 1419, aconsegueix amb la Constitució una clara majoria d’edat. Exerceix la potestat legislativa, i aprova el pressupost de l’Estat. Ja no hi ha cap via de recurs, en queixa o en súplica, que permeti desvirtuar, ni malmetre, la feina del Consell.
Hi ha, això sí, un control de constitucionalitat de les lleis.
II.- EL CONSELL GENERAL CONTROLA I IMPULSA L’ACCIÓ DEL GOVERN
La Constitució també reconeix al Consell General l’important paper de controlar i impulsar l’acció del Govern. Són facultat noves en relació a l’etapa preconstitucional.
Tots sabem que entre el decret de Reforma del 1981 i l’any 1993 el control del Consell General sobre l’Executiu era rudimentari, per dir-ho, emprant una paraula que podem qualificar de políticament correcta.
I no cal oblidar que fins a la Constitució el Consell General no podia pas controlar l’acció governativa en els àmbits de justícia i interior i que tenia ben poca cosa a dir quant a la presència exterior, internacional, sotmesa a la voluntat dels Coprínceps.
III.- EL FUNCIONAMENT DEL CONSELL GENERAL I ELS SEUS LÍMITS: UNA REFLEXIÓ
Divuit anys després de l’adopció de la Constitució apareixen algunes manifestacions d’ineficiència en una institució amb unes funcions i uns procediments que s’allunyen cada vegada més de la política real.
Hi ha molt d’exercici simbòlic en l’activitat parlamentària actual. Però d’un simbolisme que, al meu entendre, la ciutadania no valora.
Recordo el que ja se sap per endavant: que el Govern compta amb majoria.
Això fa que les esmenes, les propostes d’acord o les proposicions de llei que puguin presentar els consellers generals de l’oposició a penes influiran en la política de l’Executiu. I és lògic que sigui així. Perquè en un règim parlamentari de partits l’única resolució del Consell general amb efectes fulminants és l’aprovació d’una moció de censura. O, de manera més indirecta, el rebuig d’un projecte de Llei, especialment de la llei pressupostària.
La majoria d’una votació parlamentària no depèn ara de la voluntat dels consellers generals, ni de les seves habilitats dialèctiques. Com diu Josep Maria VALLES, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, “… els daus ja estan tirats abans de cada votació i no són possibles grans sorpreses. El resultat depèn de les instruccions que la direcció de cada partit dicta als seus disciplinats parlamentaris. A l’obeir-les, la immensa majoria dels diputats exerceixen no el vot en consciència, sinó un rutinari vot en inconsciència.”
Acabo la citació. Això ho diu Josep Maria VALLES en coneixement de causa perquè és també ex-diputat al Parlament de Catalunya i, per tan, la citació que us he llegit no fou pensada per a la situació andorrana.
Però, no ens hem pas d’enganyar, hi podem trobar força similituds. Estem, per dir-ho gràficament, en la pendent que porta cap a una situació assemblada a la que descriu J. Ma. VALLES.
En un país com el nostre, amb una constitució que defineix el règim polític d’Andorra com un coprincipat parlamentari, no podem prescindir del paper institucional central del Consell General.
Però potser hem de començar a plantejar-nos una revisió a fons de la funció que pot exercir, raonablement i amb profit, per al conjunt de la ciutadania.
Aquesta seria la reflexió que us proposo.
Ja sabem el que no pot fer ni ha de fer el Consell General:
No li toca exercir la direcció de l’acció del govern, perquè això correspon a un executiu que compta amb el suport d’una majoria de consellers.
Tampoc pot corregir a fons les grans línies pressupostàries que són instrument essencial de la política del govern.
Que li toca o millor, que li queda doncs al Consell General ?
De manera principal li correspon verificar si el Govern està desenvolupant el programa que va anunciar i quins són els seus efectes.
És el que la constitució defineix a l’article 50 com l’impuls i el control de l’acció del govern.
I a aquesta missió s’haurien d’adequar els recursos posats a disposició del Consell General.
Entre ells, l’accés immediat i senzill a l’instrumental estadístic i documental que fa anar l’Executiu. No em refereixo a les estadístiques periòdicament publicades sinó a les estadístiques de treball. I em refereixo, òbviament, a la documentació que, d’acord amb l’article 5 del Reglament del Consell, els consellers generals poden demanar. Però no és cap secret d’Estat recordar que el govern de torn troba sovint dilacions i excuses per a no fer arribar en temps real la documentació als parlamentaris.
També caldria l’assistència, el suport, de professionals experts en cada una de les polítiques públiques que l’Executiu desenvolupa.
I finalment ens cal, perquè no ho hauria de dir, consellers generals que treballin.
Elegir per controlar eficaçment no és el mateix que elegir per facilitar una plataforma mediàtica a polemistes hàbils, ni, tampoc, per representar interessos parroquials i corporatius o bé, menys encara, per proveir els partits de retribucions complementàries.
El Consell General que Andorra necessita ha de complir amb el que pot i ha de fer i no simular el que no pot fer.
És a dir que ha de ser instrument efectiu de control de l’acció governamental i no simple escenari teatral sense impacte sobre la política real.
D’això dependrà, penso jo, en els propers anys no únicament la reputació de la institució parlamentària andorrana sinó la mateixa qualitat de la democràcia.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Jaume BARTUMEU CASSANY
President del Grup parlamentari socialdemòcrata