L’hora assenyalada m’enxampa al cotxe, a punt d’arribar a casa… Vistes les expectatives creades, no dubto que serà retransmès per les ràdios. 94.2, 101.5, 89.0, 102.3, 93.3… Res. Música, La nit a Rac1, Hora 25, però ni rastre de la veu de Martí.

Sembla que la compareixença no ha interessat especialment els mitjans locals (tampoc hi ha tertúlies posteriors –sort en tenim de Twitter–; tampoc sabrem l’audiència…). Primera decepció. Arribo a casa i enxampo el discurs a mitges (recupero la resta després, al web de la tele). El segon que em sobta és la posada en escena, més pròpia d’un discurs de cap d’Estat que d’un de cap de Govern i amb elements –com l’enquadrament on, a banda de la bandera, destaquen les paraules Casa de la Vall del quadre commemoratiu de Miró– que no ajuden a fer pedagogia de la nostra particular separació de poders… El tercer que em sorprèn són algunes de les tries retòriques. D’entrada, aquesta preferència perversa per la fórmula “conciutadans” en un Estat que posa tants frens a la ciutadania plena i, per motius similars, la insistència en la crida al patriotisme. Tampoc entenc certes contradiccions: crítiques al format “paquet de mesures” mentre se n’anuncia un –més complet, més consistent, però paquet de mesures al cap i a la fi–, anunci grandiloqüent de canvi d’època mentre s’aposta per recuperar la construcció… El que menys em convenç, però, és el to: ni entenc tanta justificació ni tant demanar perdó en un líder amb una majoria parlamentària tan àmplia ni m’agrada que el meu cap de Govern sigui aquell que escenifiqui amb més patetisme la submissió de l’Estat a la banca.