En aquest debat sobre possibles pujades d’impostos a les persones que son mes riques, plana un ombra molt important i es el paper que s’assignarà a la classe mitjana. Els rics –amb diners i patrimoni– tenen ben preservada gran part de la seva riquesa –aquí, a la Xina i a Madagascar– a través d’altres sistemes que eludeixen a la persona a l’empar de societats o institucions.
La classe mitjana però, aquella que paga per la seva feina tant la despesa familiar com la hipotecaria de l’hipoteca de la casa on viu, es la mes fàcil de controlar i, per tant, de reclamar en un primer moment.
Totes les combinacions de Govern passen per la classe mitjana i cap classe social per si sola pot governar en un capitalisme avançat i menys en crisi. Necessita sempre del pal de paller que acostuma a donar la classe mitjana amb la seva feina, formació i formes diferents de veure la vida. És per això que s’hauria de revitalitzar la seva presència i buscar el suport per a les polítiques de futur, perquè pot aportar una important cooperació.
¿Com aconseguir que aquest sector s’involucri en l’actual crisi? Possiblement només que seguíssim dos grans apartats seria possible. El primer és moral i ètic i passa per reconèixer la legitimitat dels seus valors. Són persones preparades, amb anys de lluita laboral i que accepten el desenvolupament col·lectiu. El seu exemple podria ser un mirall a l’hora de trobar solucions pràctiques i a petita escala.
El segon gran bloc no és altre que constatar que ells són els únics que poden ajudar a crear un Estat eficaç, econòmic, àgil, estratègic, que l’ajudi en el seu projecte de mobilitat vertical. La crisi afecta molt a la classe mitjana i el seu ús i abús resulta evident en quant al que reben i el que donen. És l’hora de l’equilibri.
Ja sabem que per tenir influència en la classe dominant –normalment ultraconservadora– s’ha de qüestionar a Darwin, insultar a Keynes, defensar l’abstinència sexual, degradar la protecció social i privatitzar. Res del que pensa la classe mitjana. Per això la necessitem.
