L’actuació, ferma i forta, que el govern alemany ha posat en marxa en el marc d’una confrontació amb el sistema bancari de Liechtenstein és un senyal inequívoc de la nova orientació d’Europa –l’Europa de la Unió– adreçada a tallar els ponts amb els estats que afavoreixin la competència fiscal agressiva.

Entre Andorra i Europa –i més concretament, entre Andorra i els països veïns– les relacions dels darrers dotze anys són molt més tenses del que les declaracions diplomàtiques podrien deixar entreveure.

Les relacions entre San Marino i Itàlia són també força tenses des de fa quinze anys. Recentment la “guardia di finanze” italiana ha parat un parany a dirigents bancaris de San Marino i els ha detingut a Itàlia, acusats de blanqueig.

Tot apunta que som davant d’una ofensiva dels grans estats contra els micro-estats que, com Andorra, han fonamentat el seu creixement econòmic sobre el diferencial fiscal i el secret bancari.

La setmana passada l’amic Guisseppe MORGANTI, diputat socialista sanmarinès, publicava un article d’opinió i ens deia que li semblava “… absolutament insostenible…” que es pretengués mantenir l’economia de San Marino assentada sobre tres motors: el diferencial fiscal, el secret bancari i l’anonimat dels accionistes de les societats mercantils.

Efectivament, aquell sistema ja no és compatible amb les línies de desenvolupament que s’ha donat Europa.

Comparteixo amb els amics de San Marino el plantejament, la proposta, de vertebrar l’economia dels nostres petits estats sobre la base de dos conceptes fonamentals: la transparència i la reciprocitat dels interessos.

La proposta d’un ferm embrancament amb la Unió Europea s’insereix així perfectament en aquesta línia d’actuació.

Els legítims interessos dels petits estats europeus són compatibles amb les preocupacions de la comunitat internacional.

Però hem de tenir credibilitat.