Un nou curs comporta sempre una certa dosi d’esperança. Però esperar que les coses es facin per si soles només condueix a la desesperació de que res canvia i tot segueix igual o pitjor. Fa temps que la crisi econòmica s’utilitza, per alguns, com la gran excusa per anar trossejant sense contemplacions l’estat del benestar. Massa núvols i molta incertesa.

Un excés de fredor comptable i nul·la capacitat de sensibilitat social. Molta exigència als Governs –a tots—i poca resposta dels sectors privats en una feina col·lectiva de recuperació. Els resultats electorals es posen en contra de tots els Governs actuals i tots els ciutadans esperen uns canvis importants. Ningú demana, en aquest temps, que els governs practiquin una ferma ideologia o es mostrin com a possibles salvadors d’una missió social necessària i urgent. La bombolla del poder s’assembla molt a la dels especuladors financers.

Nosaltres que patim la crisi exterior i també l’interior hauríem de tenir molt present que el canvi a tots ens afecta i que els socors són més urgents en uns casos que en uns altres. Els nostres ancestres vivien en un entorn més perillós que ara, però amb menys risc. Suportàvem una pobresa que ara ens resulta inacceptable. Però la vara de mesurar varia segons la situació social d’uns i altres, perquè uns tornen a la pobresa i els altres encara es mantenen.

En aquests moments res esta completament aïllat i els assumptes externs ja no existeixen perquè tots s’han tornat interns. De nosaltres depèn la solució, a nivell domèstic. Seria raonable que les polítiques d’estímul fessin el relleu de la retòrica radical d’austeritat que domina tot l’eurozona. En absència de creixement de la demanda, les empreses seguiran sense generar feina, baixaran els sous i amb ells, la inversió. Alguna cosa ha de canviar. Perquè aquest rigorós mètode no dóna resultats. No necessitem bombers, sinó arquitectes. Entre tots hem de crear un nou edifici social o ens enfonsarem. ¿Algú practica el Virtus Unita Fortior?