Ara que les coses, amb una mica de bona voluntat, podrien canviar, practiquem més que mai la política «low cost». Per a alguns ja els va bé i altres fins i tot la potencien per una part, per tal que puguin sortir beneficiats els altres.

Naturalment els que seguim sortint perdent som els ciutadans que, altra vegada veiem astorats la degradació de l’imatge que es vol fer de la classe política, o de certs sectors de la mateixa. He de manifestar que aquestes postures m’irriten i provoquen un rebuig notable. Les coses són com són –no em cansaré de repetir—i com a tals les tenim que acceptar. Informar dels budells interiors d’un congrés i no fer el mateix amb l’altra és tendenciós. Com més clar estiguin els posicionaments de tots, millor podrem decidir la forma futura de treball i col·locar a cadascú en el seu lloc. Crear fronts artificials no és forma ni sistema de fer una bona feina. Tots poden tenir la seva opinió, que s’ha de respectar i que necessàriament s’ha de debatre amb la profunditat i claredat que calgui. Les postures que no siguin racionals a la llarga sempre queden arraconades. Qui pensa en l’interès general i no en el particular acaba sortint reforçat i els altres, aïllats. La democràcia és saber escoltar molt i molt de temps. No sempre a la primera s’aconsegueixen les coses i massa vegades, dissortadament, no s’arriben a produir.

Penso que el PS té una sèrie de problemes personals que ha de saber resoldre amb generositat per part de tots. També DA ha de saber implantar la seva assignatura per crear un partit fort ideològicament i no conjuntural. L’èxit és sempre el primer pas cap a la perfecció en l’ordre de les coses. Uns i altres tenen molta feina per davant i penso que hauríem de saber respectar els seus corrents diferents perquè, finalment, acabin amb una llera única, forta i definitiva. En els debats interns és bona l’abstenció exterior i molt més encara la pressió. Potser estic equivocat, però obro en conseqüència amb el que penso.