Ara per ara del debat d’investidura em quedo amb l’idea de què, com sigui, hem de poder eliminar les dues andorres –la divisió ha quedat evidenciada en els parlaments– i construir només una que sigui forta i en la que tots estiguem representats. I quan parlo de tots recalco als ciutadans que voten i als que no.

En la clara exposició feta pel dos grups parlamentaris és molt important que es pugui sortir amb un principi d’entesa en tres matèries tan importants com és la crisi, les relacions internacionals i buscar una sortida als problemes de la CASS. Aconseguir una entesa vol dir que les solucions que es puguin adoptar incloguin tots els camps de l’activitat en cadascuna de les matèries. Una excessiva preocupació per la part econòmica pot perjudicar a la social i de retruc enfonsar l’edifici que es vulgui aconseguir. Estar d’acord en què cal rubricar les nostres relacions amb Europa representa acceptar unes propostes i presentar unes altres, però amb clara voluntat d’arribar a un final. Fa massa temps que fem l’andorrà i potser sí que arribarà un moment en què la UE no prengui seriosament el nostre posicionament si no el deixem ben clar i de forma definitiva. Finalment el tema de la CASS s’ha de debatre en molts nivells que ara s’entrecreuen, enlloc d’unir un front comú en el que tots estiguin integrats.

La política de bona voluntat és evident. Que tenim que acceptar la crítica –constructiva sempre, perquè no necessitem cap altra– és la forma de buscar conclusions definitives. Una cosa està molt clara. No es pot seguir anant a mitges. Una vegada més repetim que per fer una truita s’han de partir uns ous, en cas contrari el remenat no serà mai el que es volia i s’ha dit en el Consell o el que fa anys que esperen els ciutadans. Torno a repetir que ara o mai, el que no vol dir fer passar l’aplanadora o dilatar els problemes. Les paraules del cap de Govern en el sentit de què només està supeditat a la ciutadania, que som tots, donen tranquil·litat. Ja veurem els resultats.